Resultats de la cerca

Se n'ha conservat una tensó amb Gabriel Ferrus, on aquest darrer defensa els plets com a solució de les qüestions personals i on Maçanet propugna les lluites de bandositats, i una dansa, poema amorós i optimista en la línia de la poesia trobadoresca

Formà part del consell de Ramon Berenguer IV i d’Alfons I de Catalunya-Aragó Intervingué en les conquestes de Lleida i de Tortosa i en negociacions reials a Tarragona, Osca i Perpinyà Entre el 1166 i el 1169 fou procurador d’Ibn Mardaniš, el famós rei Llop de Múrcia i de València, amb qui obtingué una avantatjosa amistat i un pagament de paries i de garanties a Alfons I Posseí béns quantiosos, que s’estenien a moltes localitats, com el veïnatge de Santes Creus, Vilaverd, Forès, Vinaixa, Albió i les Piles

Fou conseller tercer de Barcelona en 1390-91 i en 1396-97 bé que en aquesta darrera ocasió renuncià el càrrec, conseller segon en 1401-02 i mostassaf en 1404-05 Formà part del consell a qui Joan I de Catalunya-Aragó encomanà els preparatius per a l’expedició que projectava fer a Sardenya 1392, i amb Ferrer de Gualbes fou l’administrador de l’empresa Fou membre també del consell de la reina Maria el 1396 Nomenat vicealmirall de Catalunya pel rei Martí l’Humà el 1397, fou anullada la concessió el mateix any a causa del caràcter vitalici del nomenament fet per Joan I a favor de Galceran Marquet…

Formà part del consell reial que Pere III de Catalunya-Aragó deixà a Barcelona perquè s’ocupés dels afers de la guerra quan s’embarcà cap a Sardenya el 1354 Membre també del consell reial durant la guerra amb Castella, portà a terme una ambaixada prop del rei castellà el 1363 per tal d’obtenir la suspensió de les hostilitats El 1370 el rei l’envià a Sardenya amb instruccions per als oficials reials de Càller Posseïa la quadra de Vilanova

Fill del vescomte Ponç III de Cabrera i de Marquesa d’Urgell Poc abans del 1199 succeí el seu pare en els vescomtats Preveient que Ermengol VIII d’Urgell moriria sense descendència masculina, intentà d’assegurar-se l’ajut del rei Pere el Catòlic per tal d’ésser reconegut successor en el comtat Ermengol assolí de fer canviar de parer el rei i aquest prometé de protegir els drets de la seva muller Elvira de Lara i de la seva filla Aurembiaix Mort el comte Ermengol 1208, Guerau de Cabrera envaí els seus dominis, però, batut per les hosts reials, hagué de retre's al castell de…

El 1709 fou sancionat pel fet de vendre teixits deficientment tenyits Vers el 1738, associat amb Antoni Serra Antoni Serra i Companyia, installà prop del portal Nou una manufactura d’indianes que fou probablement la primera de la península Ibèrica Mort el seu soci, s’uní al seu parent Bonaventura Canet La societat disposava el 1741 d’una dotzena de telers i fou autoritzada a importar cotó de Malta pagant la meitat dels drets, i a emprar el títol de fàbrica reial En la fabricació d’indianes utilitzà tècnics i artistes, algun dels quals era estranger El 1746 l’ajuntament li concedí l’ús d’un…

Fou senyor de Montagut, Querol, Pinyana i Pontils i li fou confirmada per Ramon Berenguer I la donació del castell de Vilademàger, feta al seu rebesavi Sendred pel comte Ramon Borrell Sembla que assistí a la sessió on fou decidida la redacció dels Usatges de Barcelona El comte, al seu testament, el féu marmessor i li encomanà la seva filla Sança per tal que li procurés un bon matrimoni 1076 Alguns autors han interpretat que li donà Sança per muller Però el 1078 vivia encara la seva muller Ermengarda

Publicà setze llibres de versos, que entronquen la tradició dels jocs florals amb el corrent noucentista entre els quals cal destacar Jovença 1948, Camins 1949, Cançó de les cançons 1949, Espurnes del pensament 1950, L’ànima del paisatge 1953, Records i presències 1967, Poemes de Prades 1968, Poemes barcelonins 1970, Serenors 1972 i Rams de claror 1974

Ordenat de sacerdot el 1558, fou secretari del cardenal Pou a Roma El 1568 Pius V el nomenà canonge de la seu de Mallorca, on féu construir el retaule de la capella de Sant Jeroni 1593-1600 Fundà la casa de caritat de la Consolació, per a noies, aprovada pel bisbe Vic i Manrique el 1602, que subsistí fins al s XIX

Publicà llibres de versos —que entronquen la tradició dels jocs florals amb la influència del noucentisme—, entre els quals destaquen Jovença 1948, Camins Poemes 1930-1940 1949, Cançó de les cançons 1949, Espurnes del pensament 1950, L’ànima del paisatge 1953, integrat per trenta-cinc sonets, Records i presències 1967, Poemes de Prades 1968, Poemes barcelonins 1970, La jove malalta 1971, Serenors 1972 i Rams de claror 1974, un càntic espiritual amb evocacions maragallianes És autor de la biografia Llorenç Brunet L’home i l’artista 1973