Resultats de la cerca

Soci del Centre Excursionista de Terrassa 1995, fou membre del GEDE 1962, del qual fou president 1967-69, del GAME 1964 i del Groupe Pyreneiste de Haute Montagne 1969 També forma part de l’ENAM des del 1964, i és membre de l’Himalayan Club de Bombai des del 1971 El 1974 fundà, amb altres companys, el Servei General d’Informació de Muntanya Realitzà nombroses escalades i travesses d’esquí arreu del món És autor de guies sobre les muntanyes de l’Ahaggar i el Tirich Mir, i coautor de treballs sobre el Karakoram i l’Hindu Kush Rebé la medalla de bronze 1969 i la de plata 1971 de la…

Soci del Centre Excursionista de Catalunya i membre del CADE, el GAME i el Groupe Pyreneiste de Haute Montagne Al final dels anys seixanta inicià la seva activitat amb nombroses escalades i obertura de vies, algunes primeres estatals Vinculat als anomenats Barrufets, obrí i repetí vies a Montserrat, Montsec, Oliana, Picos de Europa, Pirineus, Alps i Dolomites El 1986, amb l’ascensió a les Grans Jorasses, completà les anomenades sis parets nord dels Alps Participà en expedicions a l’Annapurna 1974, el Noshaq Hindu Kush, 1975, el Lhotse 1980, l’Everest 1982 i 1985, el Thalay Sagar…

Estudià als conservatoris de Versalles i París, on es graduà en piano, música de cambra, percussió i harmonia Debutà el 1965 com a solista, i de seguida es formà com a director d’orquestra Inicià la seva activitat el 1967 com a assistent a l’Òpera de París, amb l’orquestra de la qual oferí diversos concerts a França i la resta d’Europa El 1970 fou nomenat director de l’Orquestra d’Angers, i l’any següent passà a l’Òpera de Lió i a l’Orquestra Filharmònica de Roine-Alps Entre el 1975 i el 1978 assessorà l’Orquestra de Concerts Lamoureux, que dirigí ocasionalment Posteriorment centrà part de…

Soci del Centre Excursionista Àliga, que ha presidit Al principi de la dècada de 1970 fou membre de la secció catalana del GAME, i el 1974 fou admès al Groupe Pyreneiste de Haute Montagne francès Als Pirineus Centrals explorà noves rutes, entre les quals destaquen l’esperó central de la cara nord de l’agulla de Perramó i l’obertura de sis vies a la cara sud de la Maladeta Des del 1978 desenvolupà una intensa activitat als Alps, amb gairebé una desena de primeres nacionals Fou responsable de la secció “Actualitat Alpinística”, de la revista Vèrtex 1976-86, a més de collaborar en les revistes…

Ha estat mestre de conferències a la Universitat de l’Haute-Bretagne i conservador de la secció del s XX del Musée d’Arts Décoratifs de París Crític d’arquitectura de la revista L’Oeil , és encarregat de curs de l’Escola de Belles Arts de la Sorbona Ha publicat Le Siècle de l’industrie 1983, Paul Hankar la Naissance de l’Art Nouveau 1986, Victor Horta Hotel Tassel 1893-1895 1986, amb Jean Delhaye, Henri Sauvage les immeubles à gradins 1987, amb Hélène Guéne, Paris XIXe siècle l’immeuble et la rue 1987, Réussir les épreuves du CAPES de documentation extreme, interne et spécifiques…

És instructor de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya ECAM i membre de diverses entitats excursionistes Centre Excursionista de Catalunya, Unió Excursionista de Catalunya de Sants, Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, i de grups d’alta muntanya i escalada Centre Acadèmic d’Escalada CADE, Grup d’Alta Muntanya i Escalada GAME, Peñalara, Groupe Pyrénéiste de Haute-Montagne El 1985 formà part de la primera cordada catalana que assolí l’Everest, juntament amb Òscar Cadiach i Antoni Sors També feu la primera ascensió catalana al Cho Oyu 1984, l’ascensió al Lhotse Shar 1990 i la primera…

Filla del periodista i dirigent del PEN Club Català EnricTubau Perelló i de Matilde Bergadà Molgosa, secretària particular de l’alcalde de Barcelona, s’exilià a nou anys amb la seva família a Montpeller, on estudià hispàniques i s’especialitzà en catalanística Exercí en l’ensenyament secundari i posteriorment en el superior El 1964, en casar-se amb l’escriptor Albert Bensoussan, adoptà el nom de Mathilde Tubau-Bensoussan El 1986 es doctorà amb la tesi Narcís Oller et son temps , dirigida per Maurice Molho  Catedràtica a la Université de Haute Bretagne Rennes 2, hi impulsà els…

El primer esment es troba en un manuscrit del segle XIV, on apareixen quatre danses amb aquest nom dins un conjunt de quinze amb el títol genèric d' istampitta , exhibint una estructura similar a l' estampida una d’elles, en compàs de 4/4, és una quaternaria , coneguda a Itàlia com a saltarello tedesco Amb tot, no existeix cap evidència de la relació entre aquestes danses i els saltarelli posteriors Al segle XV, el saltarello evolucionà fins a convertir-se en una postdansa que seguia una basse danse , reelaborant el seu material musical en metre ternari i tempo més ràpid entre el tempo de…

Després de cursar estudis musicals als conservatoris de Barcelona i València, es professionalitzà com a violoncellista Entre el 1959 i el 1961 amplià estudis en sociologia de la música i musicologia a Alemanya 1959-61 En 1962-63 s’endinsà en la producció de programes musicals de ràdio i televisió a la BBC de Londres, a la Bayerische Rundfunk de Munic i a TVE, i s’inicià també en la producció fonogràfica CBS, Frankfurt, 1966-67 El 1967 entrà a treballar a la WDR de Colònia en qualitat de productor i realitzador del departament de televisió musical FS-Musik, del qual passà a ser posteriorment…

A causa de l’esmentada evolució terminològica que, al llarg del segle XV i el començament del XVI, convertí contratenor altus en altus i contraltus , i contratenor bassus en bassus i contrabassus , aquestes noves formes passaren a ser progressivament identificades amb les tessitures masculines que les interpretaven, amb la qual cosa el terme contratenor, en el seu sentit original, començà a desaparèixer d’Europa A Anglaterra, però, al final del segle XVI, mentre T Morley se servia encara del terme counter per a referir-se a una veu polifònica superior al tenor, es començava ja a establir la…