Resultats de la cerca
Es mostren 134 resultats
assertivitat
Educació
Psicologia
Capacitat personal d’expressar els sentiments, les emocions o els pensaments propis de manera positiva, lliure i amb seguretat, sense negar els drets dels altres i sense que els altres vegin en aquestes expressions conductes agressives.
Hom l’ha caracteritzat com un comportament socialment adequat i que contribueix a la cohesió i a la cooperació en la realització de projectes comuns sense sacrificar la pròpia individualitat ni la dels altres Es tracta d’una conducta pròpia de les personalitats equilibrades Per a obtenir-la com a resultat del procés educatiu, cal experimentar amb tècniques de comportament orientades a millorar les pròpies relacions socials L’assertivitat té com a característiques més importants una sèrie de capacitats com són l’expressió d’emocions positives i negatives segons les circumstàncies…
anell

Anells de rebliment
© fototeca.cat
Química
Element bàsic del rebliment d’una columna.
La funció dels anells és proporcionar un rebliment amb les característiques desitjades de superfície específica, pèrdua de càrrega i mullament Per tant, més que la seva individualitat, interessa de conèixer les característiques de l’empaquetat que formen a la columna Llevat de casos especials, és important que l’empaquetat es formi de manera totalment aleatòria Una tècnica aconsellable és d’omplir d’aigua la columna i tirar-hi els anells d’un a un Només així és possible d’establir les propietats del conjunt per a qualsevol columna de rebliment Normalment, les dimensions de l’…
Adquisició del llenguatge en la infantesa
Durant la primera meitat del seu segon any de vida, l’infant amplia el vocabulari que havia començat a formar cap al final del primer any En arribar als 18 mesos ja sap cridar els seus familiars més pròxims i empra alguna paraula per a designar els objectes o les accions més comunes per a ell, com el menjar o l’aigua A l’edat de 2 anys, l’infant relaciona tot el seu entorn amb ell mateix Sol utilitzar algunes paraules que reforcen la individualitat, com ara "jo" o "meu" Ja entén el significat de la negació per a oposar-se a allò que li desagrada, i empra el "no" amb…
ipseïtat
Filosofia
Principi d’individuació o conjunt de propietats que caracteritzen un ésser en la seva individualitat única.
postestructuralisme
Filosofia
Moviment filosòfic que pertany a la segona fase de l’estructuralisme francès, i que amplia amb nous temes l’horitzó de la investigació estructuralista.
Es tracta d’un moviment crític amb l’estructuralisme, amb el seu formalisme i la seva teoria del signe —metafísica implícita de l’estructuralisme— Els autors més importants d’aquest moviment són Gilles Deleuze i Jacques Derrida, els quals són anteriors a alguns estructuralistes clàssics, però cronològicament posteriors a les obres dels iniciadors d’aquell corrent Lévi-Strauss, Lacan Michel Foucault, encara que normalment és considerat estructuralista, rebé una important influència de Deleuze que el situa molt a prop del postestructuralisme Enfront del sistematisme de l’estructura que nega la…
persona
Filosofia
Individu humà com a ésser que, dotat de consciència, transcendeix la realitat fisicobiològica —bé que alhora resta sempre condicionat per ella—, gaudeix d’una radical autonomia, es realitza adequadament en la relació amb els altres i pot decidir per ell mateix el seu propi destí.
Traducció alhora dels mots grecs prósopon màscara que duien els actors dramàtics i hypóstasis substrat o suppositum , subjecte d’atribució i principi darrer d’acció, el terme “persona” fou conceptualitzat filosòficament només en l’àmbit cristià, a partir de la filosofia hellenística neoplatonisme, epicureisme i, sobretot, estoïcisme i en explícita relació amb la cristologia i amb la reflexió sobre el misteri trinitari L’aplicació del terme “persona” en cadascuna d’aquestes dues qüestions teològiques correspongué, respectivament, a cadascun dels dos sentits fonamentals que el concepte…
Joan Duns Escot

Joan Duns Escot
© Fototeca.cat
Filosofia
Teòleg i filòsof escocès, conegut també per Duns Scotus i anomenat Doctor Subtilis.
Ingressà a l’orde de Sant Francesc 1281 i estudià a Oxford i a Cambridge, on al cap de poc temps fou professor Obtingué 1305 el grau de magister a París, on escriví la major part de la seva obra, i el 1307 fou cridat a Colònia Hereu d’Agustí, Anselm i Avicenna, i en contrast formal amb Tomàs d’Aquino, intentà d’establir críticament els límits de la raó humana per tal de delimitar la part del coneixement que correspon a la ciència i el que cal deixar a l’assentiment de la fe En aquest sentit, tot el que no és demostrable rigorosament pertany al domini de l’arbitrarietat i de la llibertat, és a…
impressor
Història
Artista dedicat a la impressió gràfica.
L’ofici d’impressor es difongué a Barcelona i a València a la segona meitat del segle XV, vinculat especialment a famílies converses El 1491 es formà a Barcelona, amb autorització reial, una confraria sota l’advocació de Sant Joan ante Portam Latinam De fet, moltes impremtes eren propietat de mercaders, nobles i eclesiàstics, per tal com constituïen un sector dinàmic que atreia capital Al segle XVII els impressors o estampers desitjaven la creació d’una corporació professional i cívica, però toparen amb els privilegis dels llibreters llibreter, que volien monopolitzar el mercat del llibre Una…
autobiografia
Literatura
Biografia d’una persona feta per ella mateixa.
L’autor hi desenrotlla la seva vida amb finalitat sovint justificativa o per deixar constància d’una experiència determinada, etc acostuma a ésser redactada en primera persona En sentit ampli existí des de l’antiguitat, però l’aparició del mot, així com la concreció de les seves característiques, són relativament modernes, per la qual cosa no sempre és fàcil de distingir-lo d’altres formes autobiogràfiques com les memòries memòria i les confessions confessió, i la seva història es confon amb la d’aquestes Les Confessions 400 d’Aureli Agustí solen ésser considerades la primera autobiografia…
Theodor Adorno
Filosofia
Música
Nom que adoptà Theodor Wiesengrund, filòsof i musicòleg alemany.
Estudià filosofia a la Universitat de Frankfurt i música a Viena 1924, amb Alban Berg, Anton Webern i Arnold Schönberg Professà filosofia a Frankfurt, fins que el 1933 li fou prohibit pel règim hitlerià l’exercici de la docència Emigrà primer a Londres, on passà quatre anys, i després als EUA, on residí fins el 1949, que retornà a Alemanya La seva orientació filosòfica és indestriable de la teoría crítica , professada pels animadors de l’Institut für Sozialforschung i de l’anomenada escola de Frankfurt M Horkheimer, W Benjamin i H Marcuse, però amb un accent més acusadament dialèctic i amb un…