Resultats de la cerca
Es mostren 49 resultats
Alberto Fernández
Política
Polític argentí.
Després de llicenciar-se en dret per la Universitat de Buenos Aires 1983, aquest any s’afilià al Partido Justicialista Treballà per al departament d’afers jurídics del Ministeri d’Economia 1983-89 i participà en la ronda Uruguai del GATT Fou superintendent d’Assegurances de la Nació durant el primer mandat de Carlos Saúl Menem 1989-95 i assessor de Mercosur i d’ ALADI en la legislació d’assegurances Estret collaborador d’ Eduardo Duhalde a Buenos Aires, es convertí en un dels caps de la campanya presidencial d’aquest 1999 L’any 2000 fou elegit diputat de l’assemblea de Buenos…
Xavier Coma i Sanpere
Disseny i arts gràfiques
Crític i especialista en còmics, més conegut per Javier Coma
Després de llicenciar-se en dret es dedicà fins els anys vuitanta a la creació publicitària, que compaginà amb collaboracions en publicacions com Tele-expres , El Viejo Topo , Camp de l’Arpa , Fotogramas o Totem , en les quals s’ocupà de temàtiques com el jazz i l’anomenada cultura de masses cinema, novella negra i, sobretot, el còmic, gènere al qual dotà d’una historiografia abans inexistent a Espanya Publicà una cinquantena de llibres, entre d’altres, Los cómics Un arte del siglo XX 1978, Del gato Félix al gato Fritz 1979, La novela negra 1980, Y nos fuimos a hacer viñetas…
William Makepeace Thackeray
William Makepeace Thackeray
© Fototeca.cat
Literatura anglesa
Periodisme
Novel·lista i periodista anglès.
En morir el seu pare 1815, un alt funcionari de l’administració a l’Índia, es traslladà a Anglaterra i estudià a Cambridge El segon casament de la seva mare i el distanciament d’aquesta li provocà una malenconia que, combinada amb un gran sentit de l’humor, explica la ironia de les seves obres Deixà Cambridge sense llicenciar-se, i estudià un quant temps a Londres per advocat El 1836 es traslladà a París, on es casà amb una irlandesa pobra i intentà de fer anar endavant un diari que li havia comprat el seu padrastre En fracassar aquesta empresa tornà a Londres, on es convertí en…
Luis Alberto de Cuenca y Prado

Luis Alberto de Cuenca y Prado
© Academia Editorial
Literatura
Poeta, traductor, gestor cultural i assagista andalús.
Inicià els estudis de dret, que abandonà per llicenciar-se 1973 i doctorar-se 1976 en filologia clàssica Fou director de la Biblioteca Nacional 1996-2000 i secretari de cultura del govern espanyol 2000-2004 Com a poeta, pertany a la generació anomenada dels “Novísimos” per Josep M Castellet, i la seva lírica es caracteritza per una recerca de la bellesa, la construcció formalista d’un món mític i un llenguatge molt esteticista Entre els seus llibres de poesia destaquen Los retratos 1971, Elsinore 1972, Scholia 1978, Necrofilia 1983, La caja de plata 1985, Premio de la Crítica de…
Yves Coppens
Paleontologia
Paleoantropòleg francès.
De molt jove ja participà amb el professor Giaud en l’excavació de jaciments neolítics i construccions megalítiques Al cap de dos anys de llicenciar-se en ciències naturals entrà al Centre National de la Recherche Scientifique i començà diverses campanyes paleontològiques al N i l’E d’Àfrica La primera, al Txad 1960-66, donà lloc al descobriment d’un fragment cranial d’ Homo erectus , anomenat inicialment Tchadanthropus uxoris Després desenvolupà la seva activitat a la vall de l’Omo 1967-76 i també a la depressió d’Àfar 1972-77, on participà juntament amb Don Johanson en el…
Eduardo Arroyo
Pintura
Literatura
Pintor i escriptor castellà.
Després de llicenciar-se en periodisme, s’establí a París en un exili voluntari 1958 En un principi alternà les professions de pintor i periodista En contrast amb l’abstracció dominant, inicialment adoptà la figuració en una obra marcada per la denúncia del franquisme, motiu pel qual la seva primera exposició a l’Estat espanyol fou prohibida 1963, poc després de presentar la pintura Los cuatro dictadores a París Aviat el seu expressionisme inicial evolucionà vers un realisme crític que recorre sovint a la manipulació d’imatges, com mostren les sèries Vivir y dejar morir o el fin…
Michel Vovelle
Historiografia
Historiador francès.
Fill de mestres, fou educat primer a Chartres i, més tard, a París En aquesta darrera ciutat assistí al Lycée Louis-le Grand i a l’École Normale a Saint-Cloud on, després de llicenciar-se 1958, exercí la docència Fou lector a la Universitat d’Ais de Provença 1965 i professor d’història moderna d’aquesta universitat, al Centre Méridional d’Histoire Social des Mentalités et des Cultures 1976, i de la de París I Panthéon-Sorbonne 1987 Succedí A Soboul en la direcció de l’Institut d’Histoire de la Révolution Française 1981-93 De formació marxista, ha treballat temes d’història de…
Carles Móra i Tuxans
Política
Professor de català i activista polític.
Després de llicenciar-se, inicià l’activitat docent el 1979, i dos anys més tard entrà a l’Escola Pia Santa Anna de Mataró, on és professor de Llengua i Literatura Catalana i on ha estat membre de l’equip directiu Vinculat des de molt jove al moviment escolta i a grups cristians, du a terme una intensa activitat en el món associatiu i cultural El 2002 creà una empresa de produccions audiovisuals i exerceix de manera discontínua el periodisme amb articles a la premsa comarcal i també a l’ Avui i El Punt , reportatges televisius al circuit de TVE a Catalunya sobre Salvador Espriu,…
Javier Pérez de Cuéllar

Javier Pérez de Cuéllar
Bogaerts, Rob / Anefo (CC0 1.0)
Política
Diplomàtic peruà.
Després de llicenciar-se en dret per la Universitat Catòlica de Lima, el 1940 inicià la carrera diplomàtica al Ministeri d’Afers Estrangers del seu país Fou secretari d’ambaixada des del 1944 a diversos estats d’Europa i Amèrica, i membre de la delegació peruana a l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1946 El 1962 tornà al Perú com a professor de dret diplomàtic a l’Acadèmia de la Guerra Des del 1964 fou successivament ambaixador a Suïssa 1964-66, secretari general d’afers estrangers del Perú 1966-69, i ambaixador a l’URSS i Polònia de 1969 a 1971, any que fou nomenat representant…
Universitat de Girona (UdG)
Historiografia catalana
Institució d’ensenyament superior de Girona.
Desenvolupament enciclopèdic Per autorització d’Alfons IV el Magnànim, atorgada el 1446, la ciutat de Girona obtingué el privilegi de poder disposar d’un estudi ge-neral, però la concessió no pogué ser una realitat fins a la segona meitat del s XVI la primera pedra de l’edifici –situat a la plaça de Sant Domènec, a l’edifici denominat les Àligues– data del 1561, i les classes començaren el 1572 La Universitat de Girona, però, com totes les altres de Catalunya, fou suprimida per Fe-lip V el 1717, i les seves rendes, incorporades a la de Cervera A l’empara d’una disposició del 1869, tingué una…