Resultats de la cerca

La seva extensa obra poètica El temps i el riu , 1957 El planeta perfecte , 1983 La filosofia de les flors , 1990 etc mostra una viva admiració davant la natura i uns sentiments de fraternitat universal Amb to descriptiu —com a la balada La meva mare a l’església — expressa la seva fe en la bondat humana Conreà també la prosa Davant del mateix riu , 1972 i l’assaig Kazantzakis , 1960

Llicenciat en Educació Física, és autor de les novelles L’home que torna 2005, premi Nou Talent FNAC i Les llàgrimes de la senyoreta Marta 2007, i de les narracions L’amor de la meva vida de moment 2015 El 2015 guanyà el premi Sant Jordi de novella per La vida sense Sara Amat Posteriorment publicà les novelles  Els metecs  2018 i Caminant junts per la lluna 2020

Inicialment conreà arguments exòtics després el seu estil evolucionà i conreà temes de la natura i de l’edificació socialista Kara Bugas 1932, Čornoje more ‘La mar Negra’, 1936, Roždenije mor'a ‘El naixement de la mar’, 1952 Té obres històriques Poručik Lermontov, 'El tinent Lérmontov’, del 1941, biogràfiques Isaak Levitan, 1937, autobiogràfiques Povest o žizn’, 'La història de la meva vida’, 1955, trilogia i un gran nombre d’altres novelles i contes

La seva poesia s’inspirà en un amor no correspost i en la fe en el progrés social del seu país Escriví també excellents poemes paisatgístics, de to impressionista, rebrots mestrívols d’aquest gènere vuitcentista Publicà, entre altres, els volums Ez az én vérem ‘Això és la meva sang’, 1919, Késo szüret ‘Verema tardana’, 1919, Nefelejts ‘Miosotis’, 1921, Testamentum 1925, Hárfa ‘Arpa’, 1929 i Fiatalok, még itt vagyok ‘Joves, encara soc aquí’, 1935

L’amistat amb el socialista Kuusinen, més tard cap del partit comunista finlandès, radicalitzà el seu pensament estètic i polític cap al materialisme dialèctic, actitud que marca els seus primers reculls Min dikt , ‘La meva poesia’, 1921 Hårda Sånger , ‘Cançons dures’, 1922 Stenkol , ‘Carbó’, 1927 Amb Stark men mörk ‘Fort, però ombrívol’, 1930 passà per l’experiència dadaista La seva prosa és representada per Onnela 1925, Janne Kubik 1932, etc Té algunes produccions escrites en llengua finlandesa

Ha traduït del francès, l’italià, el txec i l’alemany Entre els autors que més ha traduït destaquen l’albanès Ismaïl Kadaré, amb Tres cants fúnebres per Kosovo 1999, i els txecs Karel Capek — La guerra de les salamandres 1998— o Bohumil Hrabal — Llengendes i romanços de Cec 2000, en collaboració Amb la traducció de les memòries de JW Goethe, De la meva vida Poesia i veritat , va guanyar el premi de traducció Jaume Vidal i Alcover 2003

Redacció d’un testament, retaule dels Sants Joans de Vinaixa , BMartorell, c1434-36 © MNAC, Barcelona El 22 de maig de 1454, Margarida, esposa de Jaume Solà, de Sant Joan Sanata, fa testament La testadora nomena marmessors el seu pare, Bartomeu Prat, el seu germà, Pere Prat, i el seu marit, Jaume Solà Margarida, que vol ser enterrada al cementiri de Sant Joan Sanata, fa un llegat per a obres pies i misses, i deixa diverses quantitats al seu marit i als seus fills i a altres familiars Institueix hereu universal el seu fill Jaume Solà, que és l’hereu del mas “En nom de la Santa i Indivisa…

El seu realisme cínic, expressat en un llenguatge cru i aspre, no exclou, però sentiments de solidaritat vers els éssers humils i marginats de la societat L’estil es basa sobretot en els trets dialectals de la seva regió i en una sintaxi rica i imaginativa De la seva obra cal destacar Mijn kleine oorlog ‘La meva petita guerra’, 1946, De Kapellekensbaan ‘L’avinguda de la Capelleta’, 1953, Menuet 1955, Het Geuzenboek ‘El llibre dels brivalls’, 1978, entre d’altres

Fou comptable a Amsterdam A partir de l’any 1831 es dedicà plenament a la poesia Escriví balades romàntiques Gedichte , ‘Poemes’, 1838, i després s’orientà cap a la poesia de caràcter polític Mein Glaubensbekenntnis , ‘La meva professió de fe’, 1844 A causa de la seva actitud revolucionària s’exilià fins el 1848, que collaborà amb Marx al Neue Rheinische Zeitung de Colònia El 1849, expulsat de Colònia, publicà els seus Neuere politische und soziale Gedichte ‘Nous poemes polítics i socials’

Conegut com a Ventura Porta i Rosés Collaborador de Ràdio Barcelona, i des del 1981 d’Ona Cultural, en la producció de programes per a les emissions catalanes Es dedicà especialment al teatre amb les obres L’àmfora 1960, Quan no sigui amb tu 1964, Viatge de nuvis 1969, Un pagès de Barcelona 1970, Funció al Liceu 1971, No totes les flors són de plàstic 1978, Dies clars vora l’estany 1980, Criatura meva 1984 i El rastre de la guineu 1986, entre d’altres