Un testament en una família pagesa

El 22 de maig de 1454, Margarida, esposa de Jaume Solà, de Sant Joan Sanata, fa testament. La testadora nomena marmessors el seu pare, Bartomeu Prat, el seu germà, Pere Prat, i el seu marit, Jaume Solà. Margarida, que vol ser enterrada al cementiri de Sant Joan Sanata, fa un llegat per a obres pies i misses, i deixa diverses quantitats al seu marit i als seus fills i a altres familiars. Institueix hereu universal el seu fill Jaume Solà, que és l’hereu del mas.

“En nom de la Santa i Indivisa Trinitat, del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i de la molt gloriosa Verge Maria, advocat de tot el gènere humà. Després que totes les coses que es posseeixen en la vida present són temporals, en veritat els fidels poden esperar fruir en la glòria celestial del Crist de coses que seran eternes i duradores, sense fi. I així doncs d’alguna manera primer que res s’ha d’intentar posseir aquesta glòria perquè l’ànima misèrrima aconsegueixi el goig etern del paradís. Per això, jo Margarida, dona de Jaume Solà, presa per la malaltia, a la parròquia de Sant Joan de Sanata, diòcesi de Barcelona, estant malgrat això en plena possessió dels meus sentits, amb integritat de memòria i per la meva ferma veu, institueixo i faig i ordeno el meu testament, en el qual elegeixo marmessors i executors d’aquest testament o última voluntat meva Bartomeu Prat, pare meu, i Pere Prat, germà meu, i Jaume Solà, marit meu, de la dita parròquia, als quals prego tan sol·lícitament com puc, i a ells mateixos dono i confereixo plena potestat per tal que, si s’esdevingués la meva mort abans que fes o ordenés un altre testament, ells mateixos compleixin i executin aquest testament o última voluntat meva tal com trobaran escrit més avall i ordenat per mi. I si per casualitat tots els dits marmessors meus conjuntament no volguessin o no poguessin executar i complir aquestes coses, que almenys dos o un, en absència o defecte dels altres o de l’altre, compleixin i executin o compleixi i executi íntegrament aquestes coses. En primer lloc que es faci i abans que res vull i mano que tots els deutes que tingui el dia de la meva mort siguin pagats, i que tots els torts que hagi d’esmenar siguin esmenats dels meus béns. A més elegeixo sepultura per al meu cos en el cementiri de Sant Joan de Sanata, la qual sepultura, amb la solemnitat del seu novenari i cap d’any, mano que es faci bé i honoríficament pels dits meus marmessors, segons la meva voluntat al seu entendre, i que es doni almoina de pa a les portes de l’església. Així mateix, també prenc dels meus béns per a la meva ànima i per a la sepultura del meu cos i per a alguns llegats que més avall deixo, deu lliures a distribuir en misses i almoines piatoses. Així, deixo vint-i-dos sous per ajudar a comprar una casulla per a la dita església de Sant Joan. També deixo dotze diners a cadascun dels altars de la dita església per a sengles misses. També deixo quatre diners a cadascun dels acaptadors de la dita església. També dos sous a cadascun dels meus marmessors en pagament de la marmessoria. També deixo al meu pare dos sous. També deixo dotze diners a cadascun dels meus fills: Jaume, Antoni, Joan, Marc, Salvador, Gaspar, Pere i Isabel. També deixo vint sous a Jaume Solà, marit meu. També cinc sous a Antoni Prat, germà meu. També dos sous a Pere Prat, germà meu. També deixo dotze diners al meu senyor natural. Que el que resti de les deu lliures sigui distribuït a coneixement dels dits meus marmessors. Els altres béns meus haguts i per haver, mobles o immobles, on estiguin, els deixo, ensems que institueixo hereu universal meu Jaume Solà, fill meu, si llavors visqués… I si el dit Jaume Solà llavors no visqués o visqués i no fos el meu hereu, ja sigui perquè no volgués o no pogués, o també si es donés el cas que fos el meu hereu i morís sense fills legítims i de legítim i carnal matrimoni engendrats, dels quals cap arribi a l’edat de fer testament, en aquest cas el substitueixo i institueixo hereu universal meu Antoni Solà, fill meu, i si ell mateix morís en les mateixes condicions acabades d’indicar, en aquest cas deixo hereu Joan o Marc o els altres fills meus per gradació descendent segons l’ordre en què foren engendrats. Aquesta és la meva última voluntat que vull que tingui valor de testament…

Ha estat fet a la parròquia de Sant Joan de Sanata, el 22 de maig de l’any 1454 del naixement del Senyor.

Signatura de Margarida, testadora predicta, que aquest testament meu, que és la meva última voluntat, lloo, concedeixo i firmo…”

L’estructura i el contingut del testament de Margarida Prat, muller de Jaume Solà, del mas Solà de Sanata, és força semblant a altres testaments d’homes i dones de pagès d’època medieval i moderna.

Després del protocol inicial, expressat en fórmula tòpica, representativa del sentiment religiós de la gent i el seu desig de situar les voluntats expressades en l’escrit sota la protecció de Déu, segueix el text, que s’obre amb un preàmbul de contingut religiós relatiu a la precarietat dels béns terrenals i a l’eternitat dels celestials, i, per consegüent, als esforços que els homes han de fer per a posseir la glòria celestial i gaudir del paradís. La introducció s’adiu en un instrument de darreres voluntats, quan la testadora, trobant-se malalta i tement morir, pren disposicions per a refermar tant com sigui possible la salvació de l’ànima i deixar un bon record entre els vius, familiars, parents i amics.

Després del preàmbul ve la notificació i l’exposició. Cal remarcar que la testadora, Margarida, filla del mas Prat (de Sanata o de Collsabadell), no s’identifica per la seva família originària sinó pel fet de ser la muller de Jaume Solà, del mas Solà de Sanata, llar a la qual s’ha integrat i ha donat nombrosos fills. Aparentment testa sentint la mort propera, però, com és de rigor, diu testar amb plenitud de facultats i, per tant, essent senyora dels seus actes.

La part més important, però, és la dispositiva que, amb continguts diferents, és d’estructura similar en els testaments de l’època. En primer lloc, el testador elegeix marmessors, generalment uns familiars i amics, que s’encarregaran d’executar-ne les darreres voluntats. Margarida nomena els seus familiars més propers i també més interessats, en els seus llegats. Cal no oblidar que les dones de pagès, no pubilles, en casar-se s’emporten de la llar paterna uns diners o béns, que generalment corresponen a la seva llegítima i que dipositen, com a dot, a mans del marit o del sogre, és a dir, en la llar on s’integren. En els instruments dotals o capítols matrimonials el marit garanteix el dot de la dona sobre el mas, i els atorgants, marit i muller, o els seus pares per ells, decideixen sobre el futur d’aquests béns o diners: en el cas, per exemple, de morir la dona sense fills, el dot podrà revertir a la seva família originària. En canvi, si té fills, el dot restarà incorporat al mas i subjecte a les normes de l’heretament. En qualsevol cas, però, en fer els capítols matrimonials, generalment es pacta que la dona podrà retenir del dot una quantitat determinada de diners per a darreres voluntats. Aquest fet i la circumstància de l’heretament, és a dir, el sistema català de l’hereu que funciona en la pràctica com una donació (amb reserva d’usdefruit) entre vius, generalment en el moment del matrimoni del fill hereu, quan es fan els capítols matrimonials, expliquen que en els testaments de pagès de la baixa edat mitjana i de l’edat moderna figurin rarament disposicions successòries sobre terres i masos, i que quasi tots els llegats es redueixin a quantitats de diners.

Hom pot observar a la pràctica les disposicions de Margarida, la mestressa de Can Solà.

En comunitats petites i en un món on els vius creien poder actuar sobre el destí dels difunts i gaudir ensems de l’acció mitjancera de les bones ànimes, era fonamental, en morir, deixar les coses ben ordenades i un bon record. Per això no ha d’estranyar que la primera disposició dels testadors, i per tant també de Margarida, sigui la de pagar els deutes i d’esmenar els torts. A continuació, la testadora expressa on i com vol ser enterrada, com també les cerimònies i les almoines que vol que s’organitzin. A partir d’aquest punt els testadors acostumen a indicar la suma global de diners que es proposen distribuir i, a continuació, relacionar les quantitats de cada llegat i el seu destinatari, com en una successió de restes.

Margarida, de Can Solà, diu prendre dels seus béns per a distribuir 10 lliures, és a dir 200 sous (llavors segurament equivalents a uns 1 000 litres de blat), per a totes les qüestions relatives a la seva mort. Es tracta d’un llegat força habitual en testaments pagesos d’aquesta època, com si fos un tret de mentalitat que tot, àdhuc les execucions testamentàries, s’hagués de remunerar. A continuació, per la memòria de la testadora passen els seus familiars més estimats.

Com que en aquella època no hi havia pagès sense senyor, no ha d’estranyar que, per devoció, per força o per tradició, els pagesos i les pageses recordessin també en testament els seus senyors i els fessin objecte d’algun llegat més o menys simbòlic, com també fa Margarida.

Finalment, qualsevol testador designava hereu universal, és a dir, una persona que rebia el gros dels seus béns mobles i immobles i drets no explicitats en els llegats. A pagès, on els pares havien fet o designat hereu en vida, generalment en casar el fill (o filla) escollit per a succeir-los en el mas, era normal que, en testament, consolidessin el paper de l’hereu amb la fórmula d’instituir-lo hereu universal “dels altres béns haguts i per haver”, és a dir, dels béns no distribuïts que, en aquest supòsit, podrien ser el mas i les terres o la major part del dot d’una mare testadora. En el cas present, Margarida institueix hereu universal seu el fill gran i fixa la línia successòria adequada en cas de mort prematura de l’hereu. Així, doncs, els testaments pagesos completaven i desenvolupaven els acords pactats en els capítols matrimonials dels testadors.