Resultats de la cerca

Estructuralment és una variant del ritu copte, però amb elements propis, sia en els texts, en els quals hi ha una notable influència siríaca, sia, sobretot, en la música i en les danses que acompanyen la celebració litúrgica

Comprèn tres sèries llatina, amb una continuació medieval on han estat publicats sobretot autors monàstics, grega, amb autors bizantins Simeó el Nou Teòleg, Nicolau Cabasilas, etc, i oriental siríaca Efrem, Filoxè de Mabbug, etc, armènia Gregori de Narek, etc

Esmentada per primera vegada al segle IV, aquesta institució ha estat corrent a l’Orient, sobretot a les esglésies de tradició siríaca A l’Occident, florí a França i a Alemanya als segles IX-XI, i fou desconeguda a la península Ibèrica i a Itàlia

Consisteix en un conjunt d’anècdotes independents però amb un mateix protagonista Fou adoptat a les literatures persa, siríaca i hebraica al-Ḥarirī, a través de la qual passà a la picaresca castellana Aventuras de Gil Blas de Santillana i Vida de Marcos de Obregón , sobretot

Província de l’imperi selèucida, fou posteriorment s II aC un regne autònom Conquerida per Trajà 116 dC, mantingué una certa autonomia, però Dioclecià l’annexà a la diòcesi d’Orient Per la seva capital, Edessa, l’Osroene fou el centre d’irradiació de la cultura siríaca

Bisbe de Nísibis i metropolita d’Armènia ~1290 És autor d’un tractat teològic Llibre de la perla , d’un catàleg d’escriptors en llengua siríaca amb la indicació de llurs obres, i d’un Nomocanon , compendi dels cànons dels concilis, important per a la història eclesiàstica

Segons aquests vuit tons es troben agrupats els textos poètics dels oficis i de la missa dels diumenges durant l’any, començant després de la Pentecosta fins a la propera Quaresma Durant aquest temps, els diumenges es van succeint d’acord amb el to adient en petits cicles de vuit setmanes corresponents als vuit tons Sobre la base de textos anteriors, aquest recull organitzat segons els vuit modes es constituí entorn dels segles VII-VIII Apareix en l’antiga litúrgia de Jerusalem, com queda testimoniat en l’antic Iadgari o himnari georgià, i també en la litúrgia armènia, bizantina, …

Posteriorment aquests cristians adoptaren també el ritu bizantí de la capital imperial, de primer en llengua siríaca a Síria i a Palestina, posteriorment en grec i, finalment, en bona part, en àrab Generalment hom reserva el nom melquita per als catòlics d’aquesta tradició, més que no pas per als ortodoxos

L’autor, potser un bisbe de la Síria septentrional, utilitzà la Didakhé i altres escrits cristians Extraviat l’original grec, hom disposa d’una traducció siríaca i d’una antiga versió llatina incompleta final del s IV El centre teòric del llibre és constituït per una discussió entorn del valor de la llei judaica