Resultats de la cerca

La totalitat de la seva obra és d’inspiració religiosa i de sentit catòlic La quête de joie 1933, La Genèse 1945, Une somme de poésie 1946, Contemplation errante 1948, Le second jeu 1959, Une lutte pour la vie 1970 i Psaumes de tous mes temps 1974

Conservador del Louvre 1938-40 i director 1940 i secretari general 1941-44 de belles arts a França, escriví Littérature et peinture en France du XVII e au XX e siècle 1963, Naissance, vie et mort des styles 1966 i L’artiste et son oeuvre 1972

Estudià a Reus i a Tarragona El 1901 s’establí a Barcelona Estrenà sarsueles, com Nieves 1901 i El derribo del Paralelo 1905, i fou coautor de l’opereta La vie en rose 1910 També escriví sardanes, peces per a cor i obres per a piano

Professor a la Sorbona Autor de La vie des mots étudiée dans leur signification 1887 i del Dictionnare général de la langue française depuis le commencement du XVII siècle jusqu'à nos jours 1890-1900 amb Adolphe Hatzfeld D’ell pren nom una llei fonètica contrafinal

Fill del pintor Auguste Renoir, pel qual fou influït Començà fent de ceramista, però fou captat pel nou art i el 1924 realitzà La fille de l’eau i el 1926 adaptà la novella de Zola Nana , on reflecteix una influència naturalista que comparteix amb d’altres dels seus films de la primera època Posteriorment, fins el 1934, realitzà tretze films, entre els quals es destaquen La chienne 1931, Boudu sauvé des eaux 1932 i Madame Bovary 1934 El 1934 realitzà Toni , considerada com el precedent del neorealisme italià i que li permeté d’iniciar-se en la seva etapa més brillant Le crime de Mr Lange 1935…

Comte d’Ormesson, pertanyia a una de les famílies de l’aristocràcia francesa Fill d’ambaixador, s’educà a l’estranger i es llicencià en lletres i història a l’École Normale Supérieure de París Agregat de filosofia, durant molts anys compaginà el seu treball a la UNESCO, com a president del Consell Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes 1992-96, amb diferents càrrecs en ministeris del govern francès Fou director general de Le Figaro 1974-77 i, des del 1973, pertangué a l’Académie Française En la seva obra alternen records poetitzats de la seva vida, com Du cǒté de chez Jean 1959…

Filla de comerciants, visqué la infància i l’adolescència a la localitat normanda d’Yvetot Estudià literatura a Rouen Ha estat professora de secundària 1960-77 i del Centre d’Educació a Distància 1977-2000 La seva obra és principalment autobiogràfica i intimista Començà la seva trajectòria amb  Les armoires vides 1974, obra a la qual seguiren Ce qu’ils disent ou rien 1977, Prix d’Honneur du roman 1977,  La femme gelée 1981,  La place 1983, premis Renaudot i Maillé-Latour-Landry de l’Acadèmia Francesa 1984,  Une femme 1987, premi Gregor von Rezzori 2019,  Passion simple 1992,  Journal du…

La dramàtica vida que visqué, amb experiències a la presó, fou l’argument de tres novelles autobiogràfiques escrites amb un estil molt directe La cavale 1965, L’astragale 1966 i La traversière 1966 Pòstumament es publicaren Lettres à Julien 1971 i Biftons de la vie de prison 1977

Ha publicat assaigs Bonjour Monsieur Zola , 1954, poesia Le Colporteur , 1953 i, sobretot, novelles La nef des fous, 1947 Les lézards dans l’hortage , 1953 Quand la mer se retire , 1963, premi Goncourt Adieu la vie, adieu l’amour , 1977, etc Fou elegit membre de l’Académie Goncourt el 1969

El 1918 s’establí a París, on fou alumne de Ravel Influït al principi per Skr'abin, adoptà posteriorment una línia clarament avantguardista La seva obra principal és l’òpera Le libre de la vie 1925 Inventà també un nou instrument electrònic, la croix sonore , i un sistema dodecatònic diferent del de Schönberg