Resultats de la cerca

D’una família d’immigrants turcs, estudià comunicació audiovisual a la Universitat de Berlín 1994-2000 El 1995 guanyà amb Sensin - Du Bist Es ‘Sensin - Tu l’ets’ el premi del públic del Festival Internacional de Curtmetratges d’Hamburg El 1998 estrenà el primer llargmetratge Kurz und schmerzlos ‘Curt i indolor’, 1998, al qual seguiren Im Juli ‘Al juliol’, 2000, el documental Denk ich an Deutschland - Wir haben vergessen zurückzukehren ‘Penso en Alemanya - Hem oblidat com tornar-hi’, 2001, Solino 2002, Gegen die Wand ‘Contra la paret’, 2004, Os d’Or del Festival de Berlín premi Goya a la…

El 1977 entrà al Grupo Taller de Marionetas de Pepe Otal i el 1978 passà al Collectiu d’Animació de Barcelona dirigit per Carles Cañellas El 1979 cofundà amb Teia Moner el grup Els Farsants, que deixà el 1987 per formar companyia pròpia i adreçar-se principalment al públic adult Hi han collaborat titellaires com Zilda Torres, Miquel Gallardo, Karin Schäfer, Santi Arnal, Toni Zafra, Mercè Framis, Olivier Benoit o Mireia Margenat Ha actuat per Europa, Àsia i el continent americà, ha fet titelles per televisió, ha participat en importants festivals d’arts escèniques d’arreu del món i ha…

El seu nom de naixement era Elias Kazanjoglou El 1913 emigrà amb la seva família als EUA Procedent del camp teatral, es revelà com un gran director d’actors amb un excellent domini del llenguatge cinematogràfic El 1947 fundà, amb Cheryl Crawford i Robert Lewis substituït per Lee Strasberg, l’Actor's Studio, escola d’interpretació fonamentada en el mètode Stanislavskij El 1948 li foren concedits els Oscar a la millor pellícula i a la millor direcció per Gentleman's Agreement Dirigí Panic in the Streets premiat a Venècia, 1950, A Streetcar Named Desire premiat a Venècia, 1951, On the…

Els anys setanta destacà com a líder del grup de rock progressiu Genesis, però se’n separà per experimentar totes les seves idees i el 1977 inicià una reeixida carrera en solitari Al seu rock hi afegí des de música contemporània fins a ritmes i melodies de cultures d’arreu del món, i posà una especial atenció en les lletres D’aquesta primera època destaca la cançó Biko La gran popularitat, però, li arribà el 1986 amb el disc So , on rebaixà alguns plantejaments experimentals de la seva música per fer-la més comercial Gabriel no s’acomodà en l’èxit i diversificà la seva creativitat feu bandes…

Cursà la carrera de belles arts Debutà com a actriu a la televisió el 1958 Actriu de repartiment, des dels inicis en pellícules de Marco Ferreri El pisito , 1959  El cochecito , 1960 i Lluís Garcia Berlanga El verdugo , 1963, es convertí en una de les actrius secundàries més sollicitades del cinema espanyol Cal esmentar també Mi querida señorita 1972 i  El amor del capitán Brando 1974, de Jaime de Armiñán La guerra de papá 1977 i Espérame en el cielo 1988, d’Antonio Mercero  La escopeta nacional 1978, de Lluís Garcia Berlanga  Entre tinieblas 1983, La flor de mi secreto 1995 i Volver 2006,…

De primer fou només una actitud crítica, manifestada mitjançant la revista Cahiers du Cinéma , però ràpidament es consolidà, i el 1959 dos joves realitzadors aconseguiren a Canes els premis al millor film Orfeu negro , de Marcel Camus i el millor realitzador François Truffaut per Les quatre-cents coups A partir d’aquell moment la indústria cinematogràfica francesa obrí les portes a una sèrie de nous realitzadors —procedents sovint del camp del curtmetratge i de la crítica—, que imposaren una valoració nova de la capacitat expressiva de la imatge per ella mateixa, com ja havien…

S’inicià el 1946 amb La maison sous la mer de Henri Calef Destacà a Les amants de Vérone  1948, de Jacques Prévert i A Cayatte Més tard protagonitzà, entre d’altres,  Montparnasse 19 1957, de Jacques Becker  La dolce vita 1959 i 8 1 / 2   1962, de Federico Fellini  Lola 1960, de Jacques Demy  Un homme et une femme 1966, Globus d’Or a la millor actriu dramàtica i premi BAFTA a la millor actriu i les seqüeles  Un homme et une femme vingt ans déjà 1985 i Les plus belles années d’une vie 2019, de Claude Lelouch Un soir, un train 1968, d’André Delvaux  Justine 1969, de George Cukor  Salto nel…

Format al British Film Institute de Londres i a la televisió suïssa, fou un dels capdavanters del “nou cinema” suís El seus films, com ara L’invitation 1973,  Pas si méchant que ça 1974, La dentellière 1977, premiat a Canes,  La provinciale 1980 i La mort de Mario Ricci 1982 reflecteixen una minuciosa observació de la realitat social del seu país Posteriorment rodà Orfeo 1985, adaptació de l’òpera de Claudio Monteverdi, la faula Si le soleil ne revenait pas 1987, L’ombre 1992, on retorna a la crítica social del seu país, Le dernier été 1997, una història d’antisemitisme a partir…

Pertany, per la banda paterna, a una família d’aristòcrates russos exiliats a Anglaterra el 1917 Als divuit anys entrà al National Youth Theatre, i un any després passà a la Royal Shakespeare Company, on actuà fins el 1978, feina que compaginà amb actuacions en altres companyies del West End londinenc Debutà en el cinema en un paper protagonista el 1967 en Age of Consent , de Michael Powell Aviat esdevingué una de les actrius més destacades del cinema britànic i, des de mitjan anys vuitanta, actuà també en el cinema nord-americà Entre d’altres, la seva filmografia inclou els títols Savage…

DG Phalké fundà, el 1913, els primers estudis indis a Nasik, on rodà fins el 1923 uns trenta films L’obra més important, tanmateix, d’aquest període mut és la de VShantaram, amb pellícules com Nathaji Palkar 1926, Amrit Matham 1927 i Adomi 1928 Amb l’aparició del sonor, l’Índia pogué incorporar a l’obra cinematogràfica tota la seva tradició folklòrica i musical, element que passà a formar part de quasi tots els films indis Els centres de producció es multiplicaren Poona, Holapur, Bombai, Madràs, però fou a Calcuta on el cinema indi obtingué més bons resultats, dirigit per Debaki Kumar No…