Resultats de la cerca

Ja en temps de Carles V es distingí en la batalla de Mühlberg contra la Lliga d’Esmalcalda Mentre regnava Felip II actuà a les ordres del duc d’Alba en la campanya italiana 1555-56 contra el duc de Guisa, però la seva fama és deguda sobretot al fet d’haver estat un dels caps dels terços de Flandes i d’haver vençut Lluís de Nassau en la batalla de Mooh 1575

Descripció Vegetal llenyós d’uns 5 m d’alçària mínima la màxima ateny poc més de 100 m en les sequoies de Califòrnia i en alguns eucaliptus d’Austràlia, presenta un eix simple, anomenat tronc , el qual lleva, en l’anomenada enforcadura a una certa distància del sòl, unes primeres branques gruixudes dites besses o cimals , de les quals surten ramificacions de segon ordre, menys engruixides, i així successivament fins a arribar als branquillons més prims, els tanys Les besses o els cimals, les ramificacions i el conjunt de fulles o fullatge constitueixen la capçada , disposada a continuació…

Els Enríquez de Lacarra , senyors i després comtes d’Ablitas, s’originaren d’un fill del rei Enric I de Navarra, Juan Enríquez de Lacarra mort el 1323, els Enríquez de Sevilla , d' Enrique Enríquez , fill de l’infant Enric i net de Ferran III de Castella, els Enríquez de Cisneros i els Enríquez de Castilla , del comte Tello de Biscaia, fill d’Alfons XI, i els Enríquez de Noroña , d’un fill d’Enric II de Castella, Alfonso Enríquez , comte de Gijón Enric II també fou pare de Fadrique Enríquez , duc de Benavente La família dels Enríquez , almiralls de Castella, fou originada per Fadrique…

Segueix la direcció N-S, i constitueix el límit entre l’Alcalatén les Useres, Costur, l’Alcora i la Plana Alta la Vall d’Alba, Vilafamés, fins més avall del pantà de Benadressa, des d’on penetra a la Plana Alta i segueix una direcció NW-SE tot separant els termes d’Onda i de Castelló de la Plana Ja dins el terme d’Almassora Plana Alta, s’uneix al seu collector entre aquesta vila i Vilareal

És edificada probablement damunt l’antiga Alba Longa hi ha restes romanes palau de Domicià Al segle XIV el seu castell pertanyia als Gandolfi El 1608 passà a la Santa Seu i aviat esdevingué residència d’estiu dels papes Urbà VIII 1623-44 encarregà la construcció del palau papal a Maderno i a Bernini aquest és també autor dels plans de l’església de San Tommaso da Villanova des del 1929 pactes del Laterà el palau gaudeix d’extraterritorialitat

L’adjunció d’un camp elèctric d’alta freqüència dóna en el sincrotró un impuls suplementari a les partícules en passar pel seu sector d’influència En general, els sincrotrons disposen d’un accelerador de Van de Graaff com a sistema d’injecció de les partícules que han d’accelerar N'hi ha de dues menes, ben diferenciades el sincrotró d’electrons i el sincrotró de protons El 2010 fou inaugurat a Cerdanyola del Vallès el sincrotró Alba

La grandesa d’Espanya fou atorgada, el 1626, a Antonio Ximénez de Urrea i Manrique de Lara, cinquè comte d’Aranda el títol passà als Fernández de Heredia, que adoptaren el cognom Ximénez de Urrea després als Abarca de Bolea, i el personatge més rellevant fou el desè comte, Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Ponts de Mendoza El títol passà als Silva, ducs d’Híxar, i després als Fitz James-Stuart, ducs d’Alba

És autor dels llibres de poemes Cendra 1949, L’alba als ulls 1951, Entre la set i els llavis 1958, Història d’unes hores 1970, premi València de poesia 1962 i La lluna dins d’un càntir 1982, premi Ausiàs March 1981 La seva poesia és influïda per Xavier Casp Obtingué la flor natural en els Jocs Florals de Lo Rat Penat 1971 Publicà el drama Vençut per la ironia 1959 i La pluja mor a les teulades 1969

Inicialment pertangué al partit conservador, però ingressà després al liberal, del qual fou un dels caps a Tarragona i a la seva comarca Membre de la diputació provincial de Tarragona des del 1896 fins a la Dictadura 1923, n’ocupà quatre vegades la presidència Membre de la comissió coordinadora de la Mancomunitat, fou conseller d’aquest organisme des de la seva constitució El 1931 es passà al partit de Santiago Alba, que s’integrà al partit radical de Lerroux

Exercí la crítica a Acento cultural i Ínsula i s’ha destacat pels seus estudis sobre teatre contemporani El teatro hoy , 1966 El teatro de Buero Vallejo , 1973 i, en collaboració amb d’altres autors, La casa de Bernarda Alba y el teatro de García Lorca , 1985 La seva narrativa s’inicià en el context del realisme social per esdevenir, posteriorment, més fantàstica i imaginativa La rebelión humana 1968, Figuraciones 1977, La pirámide de Khéops 1980, i Tiempos 1980