Resultats de la cerca

Es caracteritza per l’abundància d’alliteracions, allusions mitològiques, antítesis i interrogacions retòriques El seu nom procedeix de l’obra Euphues 1578, de John Lyly

És sobretot una concepció òptica, que suggereix el relleu El mot fou emprat per primera vegada pel teòric francès Roger de Piles 1635-1709 en la traducció ampliada del llibre L’art de la pintura de Du Fresnoy Té dos vessants una nova perspectiva i un aspecte intellectual i moral seguit per les escoles tenebristes de la Contrareforma Partint del sfumato cinccentista es donà en el manierisme, i assolí la seva plenitud com a tècnica al llarg dels s XVII i XVIII

El 1448 hi era mestre d’obres de la catedral cos de la torre i porta dels lleons Hom el cita el 1454 amb el seu germà Egas Cueman en relació amb el cadirat de la catedral de Conca Féu la capella del castell convent de Calatrava la Nueva, avui desapareguda

Exemples 1 i 2 © Fototecacat/ Jesús Alises Al segle XII, el terme llatí discantus , format a partir de la paraula diaphonia diafonia , designava la tècnica polifònica consistent a afegir una veu, anomenada també discantus , a una veu que feia un cant pla, anomenada cantus Aquesta tècnica privilegià la relació homorítmica o nota contra nota i el moviment contrari ex 1 En el repertori polifònic de l’Escola de Sant Marçal, el terme discantus descriví aquelles seccions en què les veus presentaven una activitat rítmica similar, ja fos nota contra nota o melisma contra melisma, mentre que el…

Exemple 1 - Alleluia Justus ut palma Exemple 2 - Pascha Nostrum © Fototecacat/ Jesús Alises Al segle XIII, designà un estil a mig camí entre l’estil rítmicament no mesurat de l’ organum melismàtic i l’estil rítmicament mesurat del discant Fou característic d’aquest estil, descrit per primera vegada per J de Garlandia, que la veu superior o duplum obeís la rítmica modal mentre que la veu inferior o tenor es mantenia en estil bordó ex 2 Les seccions de còpula acostumaren a presentar dues parts substancialment simètriques l’…

Ha d’anar acompanyat d’un adjectiu així, hom parla de valors lineals, lumínics, tonals, decoratius, espacials, etc Els valors pictòrics d’una arquitectura o d’una escultura són els efectes d’ombra i llum que caracteritzen normalment la pintura els valors plàstics no es refereixen sols a l’escultura i l’arquitectura, sinó també a la pintura quan presenta efectes de relleu

El nom prové de l’abreviació de l’expressió arts décoratifs Tingué la seva màxima difusió amb motiu de l’Exposició Internacional de les Arts Decoratives i Industrials Modernes, celebrada el 1925 a París Representà una certa reacció al Modernisme, i mostrà, seguint algunes de les tendències artístiques coetànies, com ara el cubisme i el fauvisme, una clara preferència per la geometrització i els colors plans

Generalment hom l’oposa a l’anomenada vida activa Tanmateix, tot i que la seva forma més típica és l’eremítica, revesteix també molt sovint unes altres formes, com són les de congregacions i ordes religiosos consagrats primordialment al culte diví, però exercint alhora certes activitats d’estudi, d’apostolat o de beneficiència

És el més primitiu després del de l’època geomètrica, i n'és representant típic la Dama d’Auxerre