Resultats de la cerca

President del consell de regència 1868-72 i gestor de la constitució del 1869 Primer ministre i ministre d’afers estrangers 1872-73 i 1876-80, en el congrés de Berlín obtingué la independència de Sèrbia 1878 Fou regent, novament, en la minoritat d’Alexandre I de Sèrbia

La destitució del primer ministre Domingos Simões Pereira va provocar una greu crisi institucional, que va amenaçar novament l’estabilitat d’un país que ha patit nombrosos cops d’estat des de la independència de Portugal, el 1974 A l’agost, després de mesos de desavinences, el president José Mário Vaz, conegut popularment com Jomav , va destituir Simões Pereira i va designar Baciro Djá com a substitut, sense consultar la seva formació, el Partit Africà per la Independència de Guinea-Bissau i Cap Verd PAIGC, amb majoria al Parlament La decisió va ser contestada tant pel PAIGC com…

El nou govern revolucionari substituí el títol de ministre pel de comissari Cada comissaria havia d’ésser regida per un comitè o collegi, presidits pel comissari El primer Consell de Comissaris del Poble fou nomenat el 26 d’octubre de 1917 Posteriorment hom tornà a adoptar la denominació de ministre

De procedència social molt humil, fou autodidacte Membre de la Resistència francesa, el 1958 fou un dels fundadors del Parti Socialiste Autonome El 1969 passà al Parti Socialiste i del 1975 al 1981 estigué al càrrec de les relacions exteriors del partit El 1982 entrà en el govern com a ministre d’afers socials El 1983 ocupà l’alcaldia de Nevers i fou ministre d’economia en dos períodes del 1984 al 1986 i del 1988 al 1992 A l’abril del 1992 fou nomenat primer ministre en substitució d’Edith Cresson, càrrec que abandonà un any després en mans del gaullista…

Fill d’un ministre del govern de Pierre Mendès-France, estudià a l’Escola Superior de Comerç de París Treballà com a publicista i esdevingué secretari general de la joventut de la UDF President del Consell Regional de Poitou-Charentes 1988-98, diputat europeu 1989-95 i secretari general de la UDF 1995-96, fou ministre de la petita i mitjana empresa del govern d’Alain Juppé 1995-97 Senador des del 1997, després de la dimissió de Lionel Jospin a l’abril del 2002, Chirac el designà primer ministre, càrrec ratificat en les legislatives del juny La seva…

La seva ferma oposició a l’emancipació catòlica motivà que Jordi III el nomenés primer ministre 1801-04 i com a tal firmà la pau d’Amiens 1802 amb França L’any 1805 rebé el títol de vescomte Sidmouth Ministre de l’interior del 1802 al 1822, practicà una política de rígid conservadorisme

Membre del partit socialdemòcrata des del 1928, entrà per primera vegada al Riksdag l’any 1932 Fou ministre sense cartera 1944-45 i d’educació 1945-46 i primer ministre durant 23 anys 1946-69 Pare de l’anomenat socialisme a la sueca, desenvolupà l’ajut al Tercer Món i el pacifisme

Fou ministre plenipotenciari de França a Berlín i, durant la Segona República, diputat per París 1869, membre del govern de defensa nacional del qual fou ministre de justícia, 1870, i de l’interior, 1871, membre de l’assemblea nacional 1871-76, senador pels Pirineus Orientals 1876 i, finalment, ambaixador a Berna 1880-84

Ministre plenipotenciari, el 1898 intervingué en el tractat de París Fou ambaixador a Àustria 1902-05 i ministre d’estat 1905 i representà Espanya a la conferència de Gènova 1922 Escriví diverses obres d’història, entre les quals Apuntes para la historia diplomática de España 1911-14 i Fernando VII, rey absoluto 1931

Bé que no fou acceptada per la vencedora Polònia, que per la pau de Riga 1921 s’annexà un extens territori a l’E de la línia, a la conferència de Jalta febrer del 1945 fou recuperada per les potències aliades, i confirmada per Polònia i l’URSS en el tractat de Moscou agost del 1945 Amb petits canvis posteriors 1951, és la vigent actualment, si bé després de la desaparició de l’URSS 1991 separa Ucraïna i Bielorússia de Polònia