Resultats de la cerca

Amb la novella inacabada Arminius , d’abast patriòtic, ofereix una obra de gènere enciclòpedic S'imposà, però, com a gran dramaturg barroc, molt hàbil si en la seva obra el destí juga amb l’home, tot s’hi ordena a salvar la moral Escriví Kleopatra 1661, Agrippina 1669, Sophonisbe 1665-66, etc

Membre de l’acadèmia de Finlàndia des del 1961, fou una figura cabdal en els anomenats estudis deòntics Cercà de fugir, alhora, d’un reduccionisme positivista de l’acció a la naturalesa i d’un dualisme entre llibertat i necessitat És autor, entre altres obres, de Logical Studies 1957, Norm and Action 1963, An Essay in Deontic Logic and the General Theory of Action 1968, Explanation and Understanding 1971, Causality and Determinism 1974 i Freedom and Determination 1980

Format a les universitats de Bonn i de Berlín, prengué part en la guerra Francoprussiana 1870 i viatjà per Itàlia i Grècia Casat amb la filla de Theodor Mommsen, ensenyà a Berlín, Greifswald, Göttingen i finalment Berlín, on obtingué la càtedra de grec 1897 Des del seu magisteri universitari i en els seus escrits es revelà com el mestre indiscutible de la filologia clàssica Publicà treballs sobre la tragèdia Griechische Tragödien übersetzt , 1899 Aischylos Tragoediae , 1914, la història de la filologia Geschichte der Philologie , 1921, la mètrica grega Griechische Verskunst,…

Essent sotsdiaca fou escollit pel bisbe KTvon Dalberg 1802 com a collaborador en l’organització de l’església alemanya, amb independència i primat propi, en la línia josefinista josefinisme Defensà el febronianisme al congrés de Viena 1814 contra el cardenal Consalvi i el nunci GSeveroli El seu nomenament com a vicari administrador de Constança, invalidat per Pius VII 1817, portà a la supressió de la diòcesi 1821 És autor de diverses obres febronianistes

Doctorat a la Universitat de Leipzig 1933, on ensenyà física de 1934 a 1936, aquest any passà al Kaiser Wilhelm Institut posteriorment Max Planck Institut, on romangué fins el 1942, i d’aquest any fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, després de la qual fou professor a l’institut Max Planck de Göttingen 1945 i a Hamburg 1957 s’incorporà al departament de filosofia fins el 1969 De 1970 a 1980 fou director fundador de l’Institut Max Planck de Ciències Socials de StarnbergFou defensor d’una tesi segons la qual no era possible d’establir enunciats referents a l’univers considerat globalment L…

Com a agregat d’ambaixada a Alemanya, als Països Baixos i a França, proporcionà al seu govern importants informacions El 1813 aconsellà la prossecució de la guerra contra França Alexandre I de Rússia el delegà per al congrés de Viena 1815 i el nomenà ministre d’afers estrangers 1816, càrrec que mantingué durant el regnat de Nicolau I Malgrat els seus consells, el tsar intervingué en la guerra d’independència grega 1827-29 i en les dues crisis turcoegípcies 1832-33 i 1839-40 El seu punt de vista triomfà el 1849, any en què Rússia féu costat a Àustria contra els rebels hongaresos, però el…

Ambaixador a Suècia 1811-13, aconseguí d’atreure Bernadotte a la coalició contra Napoleó i signà una aliança secreta amb Murat 1814 Fou l’amant de Maria Lluïsa d’Àustria, emperadriu de França, amb qui es casà després de la mort de Napoleó 1821

Les seves investigacions sobre citologia vegetal li permeteren de formular el concepte de meristema regions embrionàries amb cèllules extraordinàriament actives, l’anomenada teoria micellar sobre l’estructura íntima de la fusta i una original visió de l’evolució orgànica, exposada a l’obra Mechanisch-physiologische Theorie der Abstammungslehre ‘Teoria mecanicofisiològica de l’evolució’, 1884

Professor a Bonn, Munic i Magúncia, professà també, des del 1950, a l’Argentina, els EUA i el Japó, i elaborà una filosofia dels valors, així com de la història, procés de realització d’aquests enfront del finitisme de les filosofies contemporànies proposà, així mateix, una filosofia de l’esperit, de la persona i de la transcendència Das philosophische Wertproblem ‘El problema filosòfic dels valors’, 1932, Dämonie des Willens ‘El caràcter demoníac de la voluntat’, 1947 i Philosophie der Endlichkeit als Spiegel der Gegenwart ‘La filosofia de la finitud com a mirall del present’, 1951