Resultats de la cerca

Es tracta de l’església parroquial del poble de Ràfels, situat al peu de la serra de Sant Rafel La demarcació de Ràfels formava part del gran terme del castell de Mont-roig, i per tant seguí les seves vicissituds històriques La seva església és documentada des del 1232 i també apareix en les dècimes papals dels anys 1279 i 1280 Fou refeta a la fi del segle XIV, amb la construcció d’un edifici d’una sola nau, amb una façana llisa coronada per una senzilla espadanya

Aquesta capella, avui desapareguda, era situada dins el castell de Pena-roja, el qual era emplaçat al tossal de la Mola, als vessants ponentins del qual s’esgraona la població de Pena-roja És ja documentada el 1185, i figura també en les relacions d’esglésies que contribuïren a la dècima papal els anys 1279 i 1280 Fa ja alguns anys, en fer el dipòsit d’aigua de la població a l’indret on hi hagué el castell, aparegueren restes de murs i antics enterraments, probablement del cementiri de l’església de Santa Maria

Petita capella que centra la caseria de la Torre de Buira, enlairada a 1 130 m damunt la riba dreta de la Noguera Malgrat el poc interès artístic, històricament està ben documentada Fou possessió del monestir de Santa Maria de Lavaix des que el comte Guillem Isarn de Ribagorça lliurà a Lavaix la Torre de Buira amb els seus delmes l’any 1018 L’inventari d’esglésies subjectes a Santa Maria de Lavaix de final del segle XII consigna l’església de Sant Climent de la Torre de Buira

La seva primera obra documentada una cadira per a dur la custòdia a la processó del Corpus, de Santpedor data de l’any 1643 El 1659 féu el retaule de Sant Antoni i Sant Isidre , de la parròquia de l’Estany Són també obres seves el retaule major de la Gleva 1660, els del Roser de Navarcles 1672 i de l’Estany 1675, el de sant Ramon al castell de Cardona 1681, i els de la Mare de Déu de l’Esperança, de Santpedor, i Sant Esteve de Castellar 1684

A prop del naixement del torrent Salat, a la partida anomenada de Sant Romà, hi ha la capella refeta tardanament i ara en ruïnes de Sant Romà, documentada des del segle XIII, però que ara ja no conserva cap estructura romànica L’any 1304, en la fixació dels límits entre els castells de Llindars i Rubinat, hom anomena la coma de Sant Romà “del Coll de les Pertxes” Al costat de Sant Romà es localitzaren un grup de tombes de caixa que van desaparèixer en replanar-se les terres de conreu dels voltants

Documentat entre el 1486 i el 1527 fou conegut també amb el nom de maestro Sebastián Pertangué a l’escola toledana de transició entre el Gòtic i el Renaixement, i el seu estil s’enriquí amb aportacions hispanoflamenques La seva primera obra documentada 1486-87 és el portal del claustre de la catedral de Segòvia El 1489 esculpí les tombes d’Álvaro de Luna i Juana de Pimentel, a la catedral de Toledo, i posteriorment el sepulcre del cardenal Alonso Carrillo de Acuña, a l’església magistral d’Alcalá de Henares

Tesant la corda fins a corbar l’arc, bé amb la mà o amb l’ajuda d’un croc, d’una gafa o d’un armatost, adquireix l’energia necessària per a impulsar el projectil cairell, passador, sageta o virató collocat en una canal longitudinal de l’arbrer i subjectat per la nou, una peça de banya o d’acer en forma d’ungla que manté la corda tibant i que hom pot moure per mitjà de la clau Modificant la corda i la nou, hom podia llançar també pedres de poc pes Armar o ballesta del segle XVI © Fototecacat parar la ballesta era l’acte conjunt de tesar la corda i de collocar el projectil a la canal La…

Dels seus néts, Landulfo Caracciolo , comte de Montemarano, continuà la família, i el seu germà petit, Giovanni Caracciolo , fou estirp de la família Carafa Els Caracciolo es dividiren en dues grans línies, els Caracciolo Rosso i els Caracciolo Pisquizi , de la primera de les quals deriva la branca dels Caracciolo d’Avellino 1589, ducs d’Atripalda 1572, grans d’Espanya, prínceps del Sacre Imperi i grans cancellers hereditaris del regne de Nàpols, i la branca dels Caracciolo di Torchiarolo 1726, tresorers generals hereditaris del regne de Nàpols, marquesos de Montenegro, grans d’Espanya i…

Situada al bosc de can Marquès, dominava una zona de la vall de Tenes, sobre el torrent de Can Canyelles És documentada per primera vegada el 1072 Fou residència del llinatge dels Riudeperes, principals senyors feudals de Canovelles a l’edat mitjana A causa d’un incendi fou abandonada durant la primera meitat del segle XV Se’n conserva, en estat de runa, la torre circular i part dels murs de la casa Fruit dels treballs arqueològics realitzats a partir del 1993, es recuperà un important aixovar domèstic i equipament militar, conservats al Museu de Granollers

Es conserva l’església romànica, de dues naus, coneguda encara pel Priorat i situada prop del cementiri de Banyeres és esmentada ja com a priorat l’any 1280 La dependència de Ripoll es troba documentada entre els anys 1318 i 1352 Depenia d’aquest priorat el lloc de Salomó Tarragonès, que el 1352 tenia 36 masos L’any 1559 el priorat de Banyeres i els seus béns foren units al collegi de benets de Lleida i després al de Sant Pau del Camp, de la Congregació Claustral Benedictina aleshores ja feia anys que no tenia comunitat i només un prior titular