Resultats de la cerca

Inicià la seva formació a Armagh, i després l’amplià al Royal College of Music de Londres amb mestres com ChV Stanford i F Taylor El 1888 fou contractat com a professor d’harmonia al mateix centre, càrrec que combinà amb el de professor resident de diferents colleges de Cambridge Quan morí, Stanford el succeí Compongué opéras comiques - Pickwick Papers 1922-, odes i obres vocals amb acompanyament instrumental, interpretades als festivals anglesos de Leeds i Hovingham A més, publicà estudis sobre la cançó popular irlandesa i també obres religioses

Debutà el 1806 a Verona Destacà en la interpretació d’obres de G Rossini, en papers de transvestit Hom no coincideix en la valoració del timbre de la seva veu, que en ocasions s’ha dit que tenia sonoritat nasal En canvi hi ha unanimitat d’opinió pel que fa a la seva capacitat interpretativa i la seva afinació acurada Segons manifesta Stendhal en la seva Vie de Rossini , Malanotte es negà a cantar l’ària d’entrada a Tancredi , i el compositor escriví per a ella Di tanti palpiti

Estudià a l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma Debutà durant la seva infantesa al Teatro Filarmonico de Verona en el paper del Pastor de la Tosca pucciniana A partir del 1988 començà una important carrera amb papers de mezzosoprano de coloratura , especialment els mozartians Cecilio, Idamante, Cherubino, Zerlina, Dorabella, Sesto i rossinians Rosina, Isabella Ha cantat als teatres i els festivals més importants del món sota les ordres de H von Karajan, Ch Hogwood, D Barenboim o R Chailly, entre d’altres, a més d’haver efectuat nombroses gravacions discogràfiques i de vídeo

Disposa d’un arxiu històric i d’una biblioteca hemeroteca on s’apleguen materials procedents bàsicament dels fons dels diversos grups socialistes catalans del 1939 ençà Publica els texts breus Papers de la fundació i les colleccions Debat , Monografies i Federalisme  Ha estat dirigida per l’historiador José Luis Martín, al qual rellevà posteriorment Albert Aixalà L’entitat és vinculada al PSC En 1988-2000 fou presidida per Isidre Molas , al qual succeí Narcís Serra 2000-05, al seu torn rellevat per Molas 2005-12 El 2012 Miquel Iceta n'assumí la presidència

El 1870 es traslladà a l’Argentina, on actuà de primer actor especialitzat en melodrames De retorn a Barcelona el 1883, ingressà al Romea i hi actuà en castellà Àngel Guimerà el trià com a protagonista de les seves obres Mar i cel, L’ànima morta, Rei i monjo, Terra baixa , etc, i això marcà el seu establiment definitiu en el teatre en català Estrenà també obres de Frederic Soler, de Josep Pin i Soler, etc Els darrers anys s’especialitzà en papers còmics La seva filla fou la soprano Carme Bonaplata

Format en la tradició prerafaelita, el 1871 anà a Florència i se sentí fortament atret per l’obra de Botticelli El seu recull Lines and Outlines 1875 és un manifest de la seva plàstica basada en la línia Dissenyà decoracions per a papers pintats El 1888 fou un dels fundadors i el primer president de l' Arts and Crafts Participà en les exposicions internacionals del Modernisme, moviment del qual fou un dels primers promotors collaborà en periòdics socialistes i en recollí els dibuixos a Cartoons for the Cause 1896

Actor teatral des del 1930, debutà en el cinema anglès cinc anys després i se n'anà a Hollywood, on aviat triomfà tot protagonitzant, entre d’altres, els films The Reckless Moments 1949 de M Ophüls, Pandora And the Flying Dutchman 1951 d’A Lewin, Five Fingers 1952 de JL Mankiewicz, A Star is Born 1954 de G Cukor i Lolita 1961 de S Kubrick, i també en papers secundaris, com a Lord Jim 1964 de R Brooks, Murder by Decree 1978 de B Clark i The Veredict 1984 de S Lumet

Filla d’andalusos, actuà en el teatre de varietats per l’Amèrica del Sud i per l’Estat espanyol, fins que fou descoberta per Florián Rey, que la féu debutar en el cinema, amb La hermana San Sulpicio 1927 Treballà en films realitzats a França, a Itàlia, a Alemanya, a Espanya i a l’Argentina, i generalment interpretà papers en comèdies o en films de pseudofolklore andalús El novio de mamá 1934, Nobleza baturra 1935, Morena Clara 1936, Carmen la de Triana 1938, La copla de la Dolores 1947, Café cantante 1951

S’inicià amb Els Joglars, i treballà també amb La Cubana i altres companyies i a les ordres de directors com Sergi Belbel, Tamzin Townsend o Abel Folk Fou conegut sobretot per papers en sèries de televisió, com Secrets de Família 1995, Estació d’enllaç 1996, El Joc de viure 1997, Temps de silenci 2001-2002 i El cor de la ciutat , on interpretava el personatge de Beni 2006-2009 En cinema, actuà en films com Morir o no 2000 i Anita no perd el tren 2001, de Ventura Pons

Estudià al Conservatori de Nancy i a l’Escola Normal de Música de París, formació que completà a Itàlia Entre el 1964 i el 1965 guanyà diversos premis en concursos de cant d’Itàlia, Bèlgica i França El 1967 debutà amb el paper de Musetta La bohème al Centre Líric de Valònia de Lieja, on es mantingué com a membre estable de la companyia fins el 1981 Ha estat una intèrpret de referència dels papers operístics per a soprano lírica, especialment d’òpera francesa, i ha participat en estrenes de compositors del segle XX