Resultats de la cerca

Foren successivament marquesos de Praslin 1615, comtes de Chevigny 1699, ducs de Praslin, pars de França i comtes de l’imperi Francès 1810 Entre els seus membres destaquen César de Choiseul París 1598 — 1675, comte de Plessis-Praslin i duc de Choiseul 1652, que intervingué en la campanya d’Itàlia 1641 i a Catalunya durant la guerra dels Segadors, mariscal de França 1645, i que durant la Fronda obtingué la important victòria de Rethel 1650 davant el vescomte de Turena i els castellans Étienne François de Choiseul César Gabriel de Choiseul París 1712 — 1785, cosí de l’anterior i continuador de…

La influència danesa hi persistí durant dos segles en les lleis, els costums, la llengua, etc

Féu anullar el seu matrimoni amb Blanca de Borbó per poder casar-se amb Juana de Castro 1354, que repudià, bé que des del 1352 havia estat unit sentimentalment a María de Padilla morta el 1361, els fills de la qual féu legitimar a les corts de Sevilla 1362 Hagué de fer cara a les conseqüències socioeconòmiques de la Pesta Negra A les corts de Valladolid del 1351 fixà preus i salaris, declarà el treball obligatori i dictà normes contra el bandolerisme Incitat per l’ambició de l’aristocràcia, que volia disposar de tots els serveis i tributs satisfets en el regne,…

Comprèn diverses fases la de basket maker segle I aC-segle V, basket maker modificada segles V-VII, pueblo formativa segles VII-XI, pueblo clàssica segles XI-XIV, pueblo decadent segles XIV-XVIII i pueblo recent segles XVIII-XX

Bé que fou fundada pel seu epònim Selǧūq ibn Duqāq , la dinastia no es consolidà fins que Togrïl Beg no vencé els gaznèvides, s’establí a Coràsmia 1038 i es féu reconèixer soldà 1055 pel califa de Bagdad Després dels esplendorosos governs d' Alp Arslān i de Malik Šāh , ajudats ambdós per llur visir Niẓām al-Mulk , l’imperi seljúcida, dividit entre fills i germans, inicià la seva davallada i disgregació els atabegs s’independitzaren i aparegueren diverses dinasties locals, de vida molt heterogènia, a Síria, Mesopotàmia, Armènia i Pèrsia De la branca principal, anomenada dels seljúcides majors…

S’hi venerava la Mare de Déu de Goscons, una talla de fusta policromada que representava una verge bruna sedent amb l’infant Jesús a la falda, ricament vestida i coronada L’obra, d’un marcat hieratisme, era possiblement de mitjan segle XII Desaparegué al principi del segle XIX, quan les tropes napoleòniques cremaren la quadra de Goscons i la capella Com la majoria de les verges trobades, segons la llegenda fou descoberta per un pastor en una cova del pla de les Bruixes, a Vallgorguina, on fou amagada perquè no caigués en mans sarraïnes El seu aplec se celebrava el 8 de setembre A la capella…

Fill dels senyors Maria I i Joan I, es cognominà d’Haró El 1319, en morir el seu pare, es proclamà regent d’Alfons XI de Castella, el qual el rebutjà com a conseller en assolir la majoritat 1325 Es casà amb Isabel de Portugal Alfons XI el féu matar

Fou, especialment del segle XI al XIII, un important centre cultural, gràcies a l’abadia homònima Aquesta, fundada al segle X, passà als benedictins al segle XI, i fou reconstruïda en estil barroc, en 1702-36 Posseeix una biblioteca molt rica, important sobretot pels manuscrits Hi ha un castell del segle X

Té port, de poc moviment comercial, i és seu d’un arquebisbat Corresponent a l’antiga Hydruntum i seu episcopal, esdevingué, a la segona meitat del segle VI, un dels centres principals de la dominació bizantina a Itàlia i punt d’enllaç comercial entre l’Orient i els països de l’Adriàtica Fou la capital de l’antiga terra d’Òtranto , part extrema de la península Salentina Amb Bari i Tàrent, fou un focus de resistència bizantina contra els normands segle XI Sacsejada per les guerres internes d’Itàlia i saquejada pels turcs 1480, fou, durant molt de temps, possessió de la corona catalanoaragonesa…

Essent ardiaca de Lleida fou presentat per a la seu tarragonina per Carles III, l’arxiduc d’Àustria, i nomenat per Climent XI, però no pogué assumir el càrrec fins el 1713 bandejat per Felip V, passà a Vilanova i la Geltrú, a Mallorca i, finalment, a Gènova Climent XI li mantingué el títol malgrat l’oposició del rei