Resultats de la cerca

Les tribus que les parlen s’estenen des dels confins de Costa Rica i Nicaragua, al N, fins al golf de Guayaquil, al S, tot al llarg de la costa del Pacífic, s’endinsen als altiplans colombians i equatorians i arriben fins als vessants orientals de la serralada andina Hom sol classificar-les en quatre grans grups talamanca-barbacoa amb els subgrups guatuso, talamanca, cuna i barbacoa , dorak-guaymi amb moltes varietats dialectals, en gran part extingides, txibtxa-arauac amb els dialectes antic txibtxa, rama, arauac, tunebo , etc i páez amb els dialectes páez, guambiano, totoró , etc

En pH neutre cal esmentar Tthiocyanoxidans , que pot oxidar tiosulfats i tiocianurs potàssics, Tdenitrificans , que en condicions anaeròbiques utilitza el nitrat com a font de nitrogen, i és perjudicial, doncs, per al sòl, i Tthioparus , que oxida el sofre i els tiosulfats En pH àcid cal esmentar Tthio-oxidans , que utilitza tiosulfats S i SH 2 com a font d’energia, Tferro-oxidans , que oxida sulfurs, tiosulfats i composts ferrosos, i Tnovellus , que actua com a oxidant de composts inorgànics de sofre, o bé com a heteròtrof

Les espècies atlàntiques i mediterrànies més conegudes són L vulgaris i L forbesi La primera d’aquestes ateny de 30 a 50 cm de llargada, i és de color rosat, gairebé transparent la segona és més grossa ateny de 35 cm femelles a 60 cm mascles de llargada, i el color és més fosc bru rogenc En morir, adquireixen un color blanc lletós Posseeixen una conquilla còrnia, molt semblant a una ploma, situada dins el mantell i en posició dorsal les aletes, en nombre de dues, situades a banda i banda del cos, són triangulars, i partint de l’extrem posterior del cos arriben fins a la meitat del mantell…

Tenen les ales molt reticulades, de color de sofre o groc lletós Són bons voladors i carnívors s’alimenten d’altres insectes que cacen al vol Les larves, també carnívores, tenen les mandíbules poderoses i ataquen les preses corren per terra, entre herbes o sota pedres en llocs secs La vida larval dura uns dos anys Els ascalàfids són abundants a l’Europa del sud

Viuen en ruscs, fabricats amb la cera que ells mateixos produeixen els àpids solitaris, però diversos gèneres d’abelles, no fabriquen cera i han de fer el niu amb altres matèries fang, fusta, etc Els àpids que no fabriquen ni cera ni mel són paràsits generalment d’altres àpids abella, borinot

Són bons cantadors, poden volar molt alt i nien a terra Granívors, viuen a les regions temperades de l’hemisferi nord

Donà origen a dues grans zones orogèniques l’una, circumpacífica, formada a l’E per les alineacions muntanyoses que voregen el continent americà Andes, Muntanyes Rocalloses i a l’W pels arcs insulars de les costes asiàtiques, constitueix la zona anomenada peripacífica l’altra, de direcció general E-W, s’estén des de les Antilles fins a les illes de la Sonda, amb un sector principal constituït pel sistema Alps-Caucas-Himàlaia és la zona anomenada mesogea En el curs del cicle alpí, que succeeix en el temps el cicle hercinià, poden distingir-…