Resultats de la cerca

Progressista, participà en els preparatius de la revolució del 1868 després fou capità general de totes dues Castelles i, d’una manera interina, de Catalunya, i diputat el 1873 En produir-se la Restauració, collaborà en els intents revolucionaris de Ruiz Zorrilla

Publicà el diari satíric “Fray Gerundio” 1837-42, de tendència progressista La seva obra més important és la Historia General de España 1850-59, en trenta volums

Format a Llotja 1796-1803, on aconseguí el primer premi del curs de pintura del 1808 amb La mort sobtada d’Ananies i Saphira De la seva obra coneguda sobresurten dos autoretrats, un de primerenc 1805 i un del 1812, d’extraordinària caracterització Barcelona, coll F Rivière, i un grup familiar representant amb naturalitat els pares i la germana de l’artista Museu d’Art Modern de Barcelona La família de l’autor , pintura de Francesc Lacoma i Sans © Fototecacat Hom ha relacionat el seu estil amb David i amb Rünge

Fou partidari de l’autonomia de les Antilles i de l’abolició de l’esclavitud i collaborà en la fundació de la Institución Libre de Enseñanza

Fou empresonat el 1939 a conseqüència de la seva participació en la guerra civil Més tard dubtà entre el camí de la pintura o el del teatre L’estrena 1949 de l’obra Historia de una escalera donà lloc a la reaparició d’una problemàtica realista i crítica, absent en l’escena castellana des del 1939, i influí damunt els autors posteriors Amb En la ardiente oscuridad 1950, per contra, vorejà la metafísica La seva obra planteja els obstacles que limiten la condició humana i que o són externs, i ací s’inscriu el seu vessant social i polític, o interns, i ací la seva ambigüitat transcendent La seva…

El 1812 s’allistà a l’exèrcit antinapoleònic i participà en la campanya de Catalunya Acadèmic de la llengua des del 1837, ocupà successius càrrecs oficials director de la “Gaceta” 1843 i de la Biblioteca Nacional 1847, etc Poeta, crític teatral i autor d’articles de costums, excellí sobretot en les comèdies costumistes de tradició moratiniana Marcela o cuál de las tres 1831, La redacción de un periódico 1836, Muérete y verás 1837, El pelo de la dehesa 1840, etc reflectí els tipus i el llenguatge de la petita burgesia madrilenya, sempre en un to liberal però moralista, populista però…

Afiliat al partit moderat, el 1837 fou diputat i el 1847 ministre de gràcia i justícia Participà en molts dels governs Narváez, i des del ministeri de finances intentà d’anivellar el pressupost i de posar ordre en el deute públic Negocià el concordat del 1853 amb la Santa Seu Intentà d’imposar una nova constitució de signe ultraconservador, fet que motivà la seva sortida del govern

Polític i diplomàtic castellà Des del 1648 fou conseller d’estat Fou president del Consell d’Índies 1664-74, virrei de Nàpols 1659-64 i president del Consell d’Itàlia 1674-76 Actuà de plenipotenciari a Westfàlia 1645-48 i contribuí a la pau de Münster 1648 Fou el conseller de la reina Marianna d’Àustria en política exterior quan Castella es trobava davant la secessió de Portugal, les aspiracions de Lluís XIV sobre els Països Baixos i el recent tractat dels Pirineus 1659 Es mostrà d’antuvi partidari d’una política d’acostament a França enfront de Viena, però Nithard portà endavant una política…

Ben aviat publicà 1848 un volum de poesia Per al teatre escriví més de 50 drames i comèdies, alguns dels quals aconseguiren força èxit A partir del 1859, absorbit per la política i el periodisme en la línia de Luis González Bravo, deixà de banda la literatura i redactà articles polítics per a El Contemporáneo Diputat el 1863, ocupà posteriorment el govern civil de Sevilla i les direccions generals de beneficència i d’administració local, i fou secretari del partit moderat que presidia Narváez Dirigí els diaris Los Tiempos , El Español i, després del 1868, El Diario Español , des d’on féu…

El 1947 guanyà el concurs Miss Italia Es donà a conèixer el 1950 amb Non c’è pace tra gli ulivi , de Giuseppe de Santis i  Cronaca di un amore , de Michelangelo Antonioni Des d’aleshores protagonitzà nombrosos títols del cinema italià, entre d’altres  Parigi è sempre Parigi 1954, de Luciano Emmer  Roma ore 11 1952, de Giuseppe de Santis  La signora senza camelie , d’Antonioni 1953  Gli sbandati 1955, de Francesco Maselli  Sotto il segno dello scorpione 1969, de Paolo i Vittorio Taviani  Satyricon 1969, de Federico Fellini  Metello 1970, de Mauro Bolognini  La colonna infame 1972, de Nelo Risi…