Resultats de la cerca

Els advocats d’església eren triats entre els senyors poderosos amb jurisdicció civil o militar per tal de salvaguardar millor els interessos de la casa religiosa Amb el temps, però, la institució degenerà i provocà abusos i per això foren suprimits al segle XII

Els materials fossilífers procedeixen d’una bretxa responsable del reompliment d’antigues cavitats càrstiques Aquest jaciment és extraordinàriament ric en petits vertebrats com amfibis, rèptils i aus Així mateix es descriví l’espècie de bòvid exclusivament menorquí Myotragus binigauensis La seva importància rau en el fet que es tracta d’una espècie únic testimoni d’una línia evolutiva que progressà independentment dels seus congèneres de Mallorca

Hom suposa que els làgides eren descendents del noble macedoni Lagos, pare de Ptolemeu, el primer sobirà

Els tres primers estats eren constituïts, segons l’ordre jeràrquic de l’Antic Règim, per la clerecia, la noblesa i la burgesia

Durant el domini catalanoaragonès era delimitada per les costes de la mar Africana i de la mar Jònica entre els rius Salso i Alcantara, i, a l’interior, per les valls del Salso i del Simeto Hi tingué preponderància el partit català bé que hi era també representat el partit llatí A mitjan s XVI tenia una població d’uns 250 000 h, que augmentà a partir del s XVIII El 1817 el territori fou dividit en tres valli de Catània, de Siracusa i de Caltanisseta

El seu nom fa referència a les faunes de molluscs marins, la major part de les quals són idèntiques a les actuals Essencialment, hom caracteritza el Plistocè atenent dos criteris l’aparició de l’home i l’existència de diverses glaciacions Ni un fet ni l’altre, però, poden permetre, actualment, d’establir un límit plioplistocènic admès per tothom, ja que, d’una banda, l’aparició de l’home és un fet evolutiu, i, d’altra banda, des de la fi del Miocè hom ha anat enregistrant un refredament progressiu del clima mundial i un seguit de glaciacions Així, hom ha proposat un límit arbitrari la invasió…

Sota el feudalisme, els pars, vassalls d’un mateix sobirà, estaven sotmesos a deures idèntics Almenys des del s XIII, a França hi havia dotze pars, sis de laics i sis d’eclesiàstics, amb poders judicials, que perderen aviat als s XVII i XVIII ja n'hi havia una cinquantena —entre prínceps i ducs—, amb dret a pertànyer als diversos parlaments de l’estat Lluís XVIII de França 1814-24 podia nomenar els pars en nombre illimitat, els quals formaven la cambra alta Sota Lluís Felip 1830-48 n'hi hagué entre dos-cents i tres-cents A la Gran Bretanya aquesta dignitat encara existeix dividits en…