Resultats de la cerca

Després d’un inici brillant a Alemanya Carmen, 1918 Madame Dubarry , 1919 Anna Boleyn , 1920, fou cridat a Hollywood, on s’installà el 1923 Hi començà una carrera que el situà com un dels millors realitzadors de la comèdia lleugera i d’humor, que de vegades incloïa una sàtira política Durant aquest període dirigí Lady Windermere's Fan 1925, The Love Parade 1929, The Smiling Lieutenant 1931, Angel 1937, Ninotchka 1939, la sàtira antihitleriana To be or not to be 1942 i Heaven can Wait 1943

De jove visqué amb la família a Lima, des d’on anà a estudiar escultura a Itàlia i a París Aquí fou ajudant de Denis Puech i aviat s’hi installà definitivament fins al seu retorn a Mallorca ja malalt de mort De la seva obra, mal coneguda, sobresurten Cap al bon camí Llotja de Palma i Desolació , nu femení, molt comentat aleshores en ésser premiat a l’Exposición Nacional de Madrid del 1897, i que pot haver influït en importants obres posteriors de Josep Llimona

Deixeble d’El Greco 1603-06 Anà a Itàlia entre el 1606 i el 1613 Des d’aquesta data s’installà a Toledo Hom pot parlar del seu art com un pas entre el manierisme del seu mestre i el naturalisme Proper a Caravaggio, es mostra més violent en el tractament tenebrista de l’espai compositiu És aquesta simbiosi la que l’apropa a l’art de Borggiani Cal destacar-ne el retaule de Yepes 1616 i el de Santa Clara de Toledo 1623

El 1937 emigrà a Holanda, on descobrí l’art de l’esmalt als tallers d’orfebreria de Joanna Broom d’Utrecht De retorn a Barcelona es matriculà a l’Escola Massana, on simultaniejà els estudis amb la pràctica de l’ofici als tallers de Modest Morató El 1947 installà el seu propi taller, on realitzà la seva obra, principalment medalleria, per als tallers d’un orfebre de Milà i per al Collegi Greco de Roma, i on es formà tota una generació d’esmaltadores

Passà la seva infantesa a Israel el seu pare n'era ambaixador i l’adolescència a l’Argentina Fou lector durant dos anys de Jorge Luis Borges, quan l’escriptor argentí era totalment cec Ha treballat com a editor a diferents indrets del món i , l’any 1985, s’installà al Canadà Ha publicat nombrosos assaigs, entre els quals, els més importants són The dictionary of imaginary places 1980, History of reading 1996 i Into the looking-glass wood 1998 A banda, ha publicat diferents antologies temàtiques

Exercí una influència notable com a membre del grup editor de la revista d’art Mir Iskustva  1898-1904 i com a collaborador en la decoració i el vestuari d’òperes i ballets a Peterburg, Moscou i diverses ciutats europees, especialment per a Diaghilev Fou conservador del museu de L’Ermitage i publicà Els tresors de l’art rus 1901-02, Història de l’art rus del segle XIX 1902 i Història de la pintura 1912-17 Després de la Revolució Russa s’installà a França

Estudià orgue i composició Després d’una estada a Barcelona, el 1873 s’installà a París, on donà a conèixer, amb èxit, les obres Salve Regina en els Concerts Pasdeloup i Sinfonía Mozárabe amb l’orquestra Colonne El 1879 publicà una collecció de cançons i estrenà el ballet Fiesta andaluza 1883 a l’Opéra de París Tornà a Barcelona, i estrenà l’òpera Il rinnegato Alonso García al Liceu 1885 Fou autor de nou òperes més i d’obres simfòniques, corals i de cambra

Aquesta activitat es desenvolupà notablement al s XVI a Alemanya i als Països Baixos, on foren construïts els primers orgues amb més d’un teclat manual i enriquits amb registres nous El fabricant més important fou l’alemany Arp Schnitger A la fi del s XVII es destacà Gottfried Silbermann al sud d’Alemanya, mentre el seu germà Andreas s’establia a França, on competí amb François-Henri Clicquot al s XIX es destacà, a França, Aristide Cavaillé-Coll, que n'installà també a la península Ibèrica, i, a Anglaterra, William Hill

D’adolescent treballà professionalment a Boston El 1927 s’installà a Nova York i entrà a l’orquestra de Duke Ellington com a intèrpret de saxo alt i clarinet Les orquestracions d’Ellington demanaven saxòfon baríton i Carney l’adoptà, creant un so i un estil per a aquest instrument ingrat i llavors molt poc desenvolupat Fou, doncs, el saxofonista baríton per excellència, i una de les veus indispensables del so de l’orquestra de Duke Ellington, on romangué fins el 1974, any de la mort d’ambdós

Fou més conegut com a PSUC-Comorera Defensava la independència política i orgànica del PSUC respecte del PCE i aspirava a ser el partit únic de la classe obrera catalana El 1952 Comorera s’installà clandestinament a Barcelona i l’any següent fou detingut i condemnat a trenta anys de presó, on morí el 1957 El substituí Evarist Massip, que encapçalà una mínima activitat centrada a l’exili El 1976, encapçalada per Josep Marlés, la formació s’incorporà al Partit Socialista de Catalunya Congrés Publicacions Treball 1952-1954 i Circulars 1954-1976