Resultats de la cerca

Estudià filosofia a Berlín i s’inicià en la pintura els anys trenta, dins del corrent expressionista A París 1936-39 connectà amb el surrealisme El 1945 s’establí a l’Estat espanyol, on féu amistat amb Àngel Ferrant a Santillana del Mar fundà l’escola Altamira, que influí en els futurs capdavanters de l’art català Tàpies, Cuixart, etc El 1949 es traslladà a Mèxic, on l’interès per l’arquitectura el portà a desenvolupar l’"arquitectura emocional”, escultures monumentals de fort geometrisme Torres Automex , O ssa Major Creà també el museu El Eco 1953, sense obres i obert a l’experimentació…

Estudià medicina a Itàlia, descobrí el ferricianur de potassi, conegut com a sal de Gmelin , i introduí els temes èster i cetona en química orgànica Per les seves recerques sobre la química de la digestió, hom pot considerar-lo com el fundador de la fisiologia química

Descobridor de la síntesi que porta el seu nom, treballà, a més, en la síntesi de composts cíclics nitrogenats, isoquinoleïnes i cetones alifàtiques i aromàtiques

Estudià a Munic amb JGR Rheinberger i Max Schillings Dirigí, entre altres, les orquestres de Lübeck 1905-15, de l’òpera de Mannheim 1915-20, de la Gewandhaus de Leipzig 1922-28 i, especialment, la Filharmònica de Berlín 1928-54 Actuà sovint als festivals de Bayreuth i Salzburg Malvist pel que fou considerada una actitud equívoca envers els nazis, reprengué el 1947 les seves actuacions i enregistrà discs i realitzà òperes filmades El seu repertori fou, preferentment, Wagner, Beethoven i Brahms Com a autor, deixà tres simfonies, un concert simfònic per a piano i orquestra 1937, un tedèum 1910 i…

A partir dels anys trenta ensenyà a l’Institut de Psicoanàlisi de Frankfurt, adscrit a l’escola de Frankfurt, on desenvolupà els elements d’una antropologia freudomarxista i estudià els factors socioeconòmics en el desenvolupament de les neurosis Emigrat el 1934 als EUA, s’hi naturalitzà Director del departament de psicoanàlisi de l’escola de medicina de Mèxic 1955, aplicà la psicoanàlisi a les investigacions historicosocials i determinà com a element bàsic dels dogmes religiosos el manteniment de l’autoritat de l’estat a través de l’autoritat familiar i la por a la llibertat Entre les seves…

Ensenyà a la Universitat de Viena i, després de la invasió nazi 1938, a la de Berkeley Inicialment intentà d’aproximar l’associacionisme a la nova psicologia de la forma rebé després les influències del cercle de Viena i de la psicoanàlisi A més de diversos articles, publicà, en collaboració amb Th Adorno, The Authoritarian Personality 1950

Vinculat al surrealisme i al postsimbolisme, escriví, entre altres obres, Sprachgitter ‘Reixa de paraules’, 1959, Die Niemandsrose ‘La rosa de ningú’, 1963, Atemwende ‘Tombant de l’alè’, 1967

Passà del camp de la psiquiatria a la filosofia, i n'esdevingué professor a Heidelberg 1917 Deposat pels nazis, fou rehabilitat posteriorment, fins que la Universitat de Basilea el cridà com a professor 1948 Concep la filosofia com una “dilucidació de l’existència”, és a dir, com una reflexió total —i no pas objectivadora, com és la reflexió científica— de la condició humana concreta, no abstracta Aquesta condició humana es revela en les “situacions límit” sofrença, corporeïtat, mort, etc Com que aquesta existència diu comunicació entre existents, és a dir, superació de la perspectiva…

Secretària de l’institut psicoanalític de Berlín, l’any 1932 anà als EUA, on el 1941, després d’abandonar l’ortodòxia freudiana, fundà l’institut americà de psicoanàlisi Representant de l’anomenada escola psicoanalista culturalista, accentuà la importància dels conflictes culturals en la formació de les neurosis, tot menysvalorant els factors biològics i històrics Revisà els postulats de la psicoanàlisi sobre la psicologia femenina i afirmà que la dona en realitat no enveja el penis sinó la posició superior de l’home en la societat Entre d’altres obres, publicà The Neurotic Personality of Our…

Fou professor d’història del cristianisme primitiu a Leipzig 1876, a Marburg 1886 i a Berlín 1888 A partir de la publicació de Lehrbuch des Dogmengeschichte ‘Manual d’història dels dogmes’, 1886-89, esdevingué el representant màxim del protestantisme liberal, les idees fonamentals del qual enuncià a Das Wesen des Christentums ‘L’essència del cristianisme’, 1900 Accentuà la importància de la crítica històrica i intentà de despullar el cristianisme de tot element dogmàtic i especulatiu És autor de Die Geschichte der altchristlichen Literatur ‘Història de la literatura cristiana antiga’, 1893 i…