Resultats de la cerca

El seu tema predilecte fou la família mitjana francesa, contemplada lúcidament però amb tendresa És autor, també, dels diàlegs del film Clémentine chérie

Professor de geografia física a Suïssa Friburg i Lausana del 1896 al 1912, passà aquest darrer any al Collège de France, a París La seva obra es compon principalment de treballs sobre geografia humana La géographie humaine 1910, Géographie de la France 1920-26 i Géographie de l’histoire 1921 Viatjà per Pèrsia, la Mediterrània, el Canadà i l’Extrem Orient, estudiant problemes dels països que visità, com els que recull en el seu llibre L’irrigation dans la Péninsule Ibérique et dans l’Afrique du Nord 1902

Rebé les primeres classes de música del seu pare, violoncellista del teatre de Nimes Durant els primers anys de la seva carrera subsistí impartint classes de violoncel i de cant i actuant com a violoncellista en diverses orquestres Un afortunat debut a Avinyó, on actuà en substitució d’un cantant que havia emmalaltit just abans d’una representació, feu que la seva carrera experimentés un gir radical A París fou aclamat en les seves intervencions a la Comédie-Italienne En aquella època la seva veu havia esdevingut la d’un baríton i començà a ser imprescindible en obres d’autors com PA Monsigny…

Cursà estudis superiors de lletres a l’École Normale Supérieure, al mateix temps que assistia a cursos de R Rolland a la Sorbona i d’A Lefranc a l’École des Hautes Études Posteriorment estudià contrapunt, fuga i composició amb V d’Indy i Ch Koechlin a la Schola Cantorum Ensenyà literatura i música franceses a la Universitat de Grenoble i a l’Institut Francès de Florència Es doctorà en lletres el 1930 i a partir del 1931 fou professor a la Universitat de la Sorbona El 1951 fundà l’Institut de Musicologia a la Universitat de París Figura destacada dins la musicologia francesa, s’interessà per…

Membre d’una família amb tradició musical, començà a estudiar música a quatre anys i posteriorment fou deixeble d’Yves Nat i Pierre Sancan al Conservatori de París, fins el 1961 També estudià direcció amb Eugène Bigot i es perfeccionà en piano amb Eugene Istomin Debutà a París l’any 1954, i entre el 1960 i el 1962 fou premiat en diversos concursos El 1971 actuà en el Festival de Salzburg amb H von Karajan i un any més tard ho feu amb l’Orquestra Filharmònica de Berlín La temporada 1973-74 es presentà als Estats Units amb l’Orquestra Filharmònica de Nova York i amb l’Orquestra Simfònica de…

Començà tocant el clarinet, i el 1944 debutà amb el grup del guitarrista Eugène Baptiste El 1948 adoptà el saxo tenor, i esdevingué líder de l’orquestra del Hot Club de Tolosa Marxà a París, on collaborà amb músics americans, com Big Bill Broonzy 1950, Bill Coleman -el seu gran amic- i Dicky Wells 1952 El 1954 enregistrà, sota el seu nom, el disc Blue and Sentimental , mentre liderava un grup al club parisenc Les Trois Mailletz El 1956 feu una gira i enregistrà amb Lionel Hampton Intervingué en el llargmetratge Paris Blues 1961 Prosseguí la seva carrera participant en els millors festivals d’…

Ensenyà i exercí la medicina a Montpeller, on destacà per les seves preocupacions iatroquímiques anàlisi de la saliva, de la sang, etc i pels seus coneixements anatòmics L’any 1685 publicà Neurologia Universalis , i féu una sèrie de descobriments morfològics que porten el seu nom centre oval, vàlvula de Vieussens, etc

Formà part del grup primerenc de Lamennais Des del 1835 fins a la seva mort fou vicari general de Nimes, on promogué la renovació de l’ensenyament catòlic membre del consell superior d’instrucció pública, fou destituït el 1853 per la seva actitud davant el nou emperador, Napoleó III Fundà les congregacions religioses dels agustins i les oblates de l’Assumpció Promotor de diverses revistes, el 1878 intervingué en la fundació de la mensual La Croix , que més tard esdevingué diari Dedicà també una atenció especial tant als protestants de Nimes com als ortodoxos i creà per a ells seminaris de…

Jurista a la cort de Lluís IX de França Vidu, prengué l’estat eclesiàstic el 1247 Confirmà Carles d’Anjou com a rei de Sicília i excomunicà Conrad IV, emperador romanogermànic, per la seva campanya italiana Refusà el divorci de Jaume I de Catalunya-Aragó

Construí l’orgue de Puigcerdà 1788 i el de Sant Joan de les Abadesses, i collaborà amb el seu pare a Santa Maria del Mar i l’església de la Mercè 1797 de Barcelona, i a Castelló d’Empúries 1805 El 1807 s’establí a Montpeller, on restaurà l’orgue de l’església de Sant Pere, i més tard, el de la seu de Carcassona Feu obra nova a la catedral de Vic, i treballà a Lleida 1818, Navarra i El Escorial 1820 Installat de nou a Tolosa 1822, restaurà els orgues de Nimes i Galhac 1824 Es traslladà a París, on s’associà amb el seu fill Aristides, amb qui refeu l’orgue de la seu de Perpinyà 1850