Resultats de la cerca

Del llinatge dels Peralta de Ribagorça Era conseller de Jaume I, que el trameté d’ambaixador a Roma i a la cort de França El 1243 fou nomenat bisbe de València i el 1248 de Saragossa Es remarcà pel seu zel organitzador, manifestat en els sínodes i constitucions que promulgà Hom el té per autor d’una passió llatina o relació del martiri de l’infant Sant Domènec de Val

Fou catedràtic de les facultats de dret de Valladolid i, més tard, de Madrid Publicà cròniques i comentaris sobre l’Amèrica Llatina, com Impresiones de la América española 1915, i estudis de tema polític i econòmic, com El imperialismo y la guerra europea 1915 Ocupà càrrecs polítics durant la Dictadura i fou el primer delegat de premsa de les forces de Franco en esclatar la guerra civil de 1936-39

El 1878 obrí taller a Barcelona —on sobresurt la seva estàtua d’Elcano 1884, al passeig de Gràcia—, i uns deu anys més tard s’installà a Madrid Féu monuments per la península Ibèrica i l’Amèrica Llatina —monument a Zumalacárregui, 1887, a Guipúscoa— A Madrid treballà a les esglésies de San Marcos i de les Comendadoras de Santiago Interpretà amb força i barroquisme l’anecdotisme de la seva època

Participà en la quarta croada amb el seu germà Balduí I, i rebé diverses províncies de l’Àsia Menor Capturat Balduí pels búlgars a Adrianòpolis 1205, Enric fou regent, i després, emperador Intentà la reconciliació de les Esglésies llatina i grega, vencé els búlgars a Tessalònica 1207 i Filipòpolis 1208 i derrotà els bizantins dissidents del despotat de l’Epir 1207 i de l’imperi de Nicea 1214

Periodista, el 1918 intervingué en la creació del Partido Obrero Campesino, del qual fou secretari general Del 1919 al 1923 viatjà per Europa, i es féu socialista En tornar al seu país, s’afilià a l’APRA, del qual s’apartà el 1928, i fundà el partit comunista peruà Assagista destacat, fou el primer pensador que assimilà els esquemes del marxisme a les realitats de l’Amèrica Llatina

Estudià humanitats i filosofia a Madrid i a Múrcia i drets a València, a Oriola i a Mallorca, on rebé el títol de doctor 1794 Fou secretari de cambra del bisbe Bernat Nadal i Crespí Publicà El verdadero filosofismo en defensa de la religión 1813 i diversos sillabaris 1836 i deixà manuscrites, entre altres obres, una gramàtica llatina i una Historia de la esgrima y de los desafíos

Fou professor a les universitats de Marburg Hessen, Istanbul i Pennsilvània És autor de Mimesis 1946, història del realisme literari des d’Homer fins als nostres dies a través de l’anàlisi estilística dels texts, on demostra la unitat d’evolució de la literatura occidental i la seva configuració partint dels clàssics i del cristianisme medieval Ha publicat també alguns estudis sobre Dante i la literatura llatina medieval

Es distingí en papers de característic La bona gent , de Santiago Rusiñol, Don Gonçalo o l’orgull del gec , d’Albert Llanas, etc i també com a director escènic Actuà a l’Amèrica Llatina, però sobretot té interès especial la seva anada a París el 1925, on representà en català Participà en la represa del teatre en català al Romea de Barcelona el 1946 Era germà del també actor Enric Borràs

Orfe, perdé el seu patrimoni a causa de les proscripcions de Sulla Filòleg i gramàtic edità les obres de Lucili, fou considerat com a cap de l’escola dels neóteroi i anomenat la Sirena Llatina Hom n’esmenta obres importants, totes perdudes Lydia , poema amorós al mode alexandrí, i Diana , poema mitològic, un fragment del qual potser és la segona part de les Dirae , a l’ Appendix Vergiliana

Fitxà pel Futbol Club Barcelona 1950-53 procedent del Deportivo de la Corunya, i jugà 88 partits amb la samarreta blaugrana Guanyà dues Lligues 1952, 1953, tres Copes del Generalísimo 1951, 1952, 1953, la Copa Eva Duarte 1952 i la Copa Llatina 1952 Disputà un partit amb la selecció espanyola 1952 Com a entrenador dirigí, entre d’altres, el Toluca mexicà, el Deportivo, el Saragossa i el Terrassa