La representació internacional dels Estats

El desplegament diplomàtic a escala mundial es podria reflectir, d’una banda, per les variables cartografiades en el mapa 129 i, de l’altra, per la localització de les ambaixades que tenen els diferents estats dels món, però aquesta representació és poc viable a l’escala dels mapes que s’inclouen en aquesta obra. És per aquest motiu que s’ha escollit la representació cartogràfica d’un grup d’estats amb la voluntat que constitueixin un model representatiu de la diversitat d’estats del món (diferents dimensions, diferent poder econòmic i polític, etc.) i que aproximin el lector a l’anàlisi general del desplegament diplomàtic. L’anàlisi s’ha ampliat, a més, amb comentaris d’altres països no cartografiats.

Aquesta visió general de la diplomàcia al món es pot iniciar amb els Estats Units, la gran potència global dels nostres dies. Són ben pocs els estats que no disposen d’ambaixada resident nord-americana; aquestes excepcions són, bàsicament, per motius polítics, com és el cas de l’absència d’ambaixada a Corea del Nord o a Líbia.

França, antic imperi colonial europeu i membre del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, manté la seva ambició i vocació de potència global, com manifesta el seu desplegament per l’Amèrica Llatina o a gairebé tot Àsia. Característiques semblants tindria, per exemple, la Gran Bretanya. En el cas de França, però, cal destacar la seva presència a tota l’Àfrica subsahariana, similar a la d’Estats Units i amb independència del passat colonial, i al Pacífic o l’Índic. Alhora, cal comentar que la Gran Bretanya no ha establert ambaixades en algunes excolònies franceses de l’Àfrica (Mauritània, Mali, República Centreafricana, República del Congo, Gabón).

El mapa del desplegament diplomàtic d’Espanya evidencia la vocació de potència mitjana d’aquest Estat, amb una especial presència i projecció a l’Amèrica Llatina, el Magrib i l’Orient Mitjà, a més d’Europa. D’altra banda, però, les només 13 ambaixades espanyoles presents a la regió asiàtica i del Pacífic, i únicament el 6% dels diplomàtics espanyols, constitueixen un punt de partida que cal millorar davant la seva nova ambició asiàtica. L’absència d’ambaixades en alguns estats d’imminent incorporació a la Unió Europea, com els bàltics i Malta, ha plantejat la immediata obertura diplomàtica d’Espanya en aquests països. En canvi, les 16 ambaixades espanyoles a l’Àfrica subsahariana –en bona part fruit de la campanya diplomàtica de Marcelino Oreja al final de la dècada del 1970, en defensa de l’espanyolitat de les Canàries– donen a Espanya una presència relativament important i constitueixen un important actiu per a la seva política i projecció a la regió.

Una altra potència mitjana amb lideratge regional, amb un PIB similar a l’espanyol, encara que amb una població i un territori molt més gran, és el Brasil, país en desenvolupament i amb un gran potencial. El Brasil ha desenvolupat una carrera diplomàtica de gran prestigi. El seu desplegament a la pràctica totalitat d’Europa, l’Amèrica Llatina, el Magrib i l’Orient Mitjà, les seves 12 ambaixades a la regió d’Àsia i el Pacífic i les 13 a l’Àfrica subsahariana confirmen la seva vocació de potència amb presència global; i les ambaixades a tots els països de l’àrea lingüística portuguesa, inclòs el Timor Oriental i Cap Verd, denoten la relació especial que manté amb aquests.

Dins el grup dels països en desenvolupament, el de Cuba resulta un cas especial, tant quantitativament com qualitativament, per la importància del seu desplegament diplomàtic amb relació a la població i al PIB. Amb el mateix nombre d’ambaixades (13) que Espanya a Àsia i al Pacífic i 21 a l’Àfrica subsahariana, Cuba mostra una representació molt notable amb relació a les seves dimensions objectives, que s’explica per la seva ambició d’acció i presència internacional i també pel caràcter d’economia d’Estat. La naturalesa del seu règim polític és una peça clau per a entendre en molts casos la localització d’ambaixades, i en d’altres, la seva absència. Aquest desplegament és especialment intensiu als països de l’antiga òrbita soviètica i als que són membres destacats del Moviment No Alineat.

Moçambic i El Salvador poden resultar exemples representatius de dues petites potències del món en desenvolupament. Moçambic, malgrat tenir només 17 ambaixades a tot el món, intenta una relació global amb les potències més significatives a cada àrea, amb l’excepció relativa de l’Amèrica Llatina, on únicament té ambaixades al Brasil i Cuba. Les seves relacions amb la resta de països de parla portuguesa en poden explicar en part la presència a l’Índia i al Timor Oriental. En el cas d’El Salvador, la seva representació es concentra notablement a Amèrica i les principals capitals europees, i es completa amb tres ambaixades a Àsia (Japó, Xina i Corea del Sud) i a Israel. No té cap ambaixada al continent africà ni en cap país del món islàmic.

Dins la Unió Europea, entre els estats desenvolupats amb poca població es pot destacar Finlàndia, amb uns 6 milions d’habitants, un alt nivell de renda, vocació d’ajuda al desenvolupament i projecció internacional. És molt ben representada a Europa (sobretot als països bàltics i escandinaus), i té 12 ambaixades a l’àrea asiàtica i del Pacífic, 8 a l’Àfrica subsahariana i 7 a l’Amèrica Llatina, xifres que indiquen una notable presència i capacitat d’acció. D’altra banda, també es pot mencionar Irlanda, un país més petit i amb un menor desplegament a l’àrea d’Àsia i del Pacífic (6 ambaixades) i a l’Amèrica Llatina (4), una significativa absència al Magrib i a l’àrea mediterrània, i una presència relativament important a l’Àfrica subsahariana.

Finalment, resta l’anàlisi d’Andorra, un microestat d’incorporació força recent com a membre de l’ONU (el 1993, el mateix any en què va aprovar la seva Constitució). Manté únicament les ambaixades que poden considerar-se imprescindibles per al seu funcionament com a estat, i que en general són d’acreditació múltiple. Així, té desplegament a Madrid, París, Brussel·les, Nova York, Londres i Estrasburg.

Després d’aquest recorregut conceptual i geogràfic es pot concloure que l’anàlisi de la diplomàcia al món no es pot fer únicament per mitjà de la localització de les ambaixades sobre el territori, sinó que cal també tenir present els fluxos d’acció. Cada Estat té el seu mapa diplomàtic, reflex de la seva la visió del món i de la posició de cada actor internacional que fa diplomàcia.