Resultats de la cerca

Postulà la construcció d’un socialisme adaptat a la societat catalana i defensà la llibertat del poble català i la unió dels Països Catalans Formà part de l’Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques de Catalunya Estava liderat per Joan Colomines i Puig i Enric Moltó Al març de 1976 celebrà el I Congrés El primer de novembre de 1976 s’integrà al Partit Socialista de Catalunya Congrés Portaveus Nova Catalunya , Quinzenal Informatiu i Cadena Informativa

Es definí com a democrà-tic, català, autonomista, populista, comar-calista, reformista, progressista i solidari Concorregué a les eleccions autonòmiques d’aquell any 838 vots i poc després desaparegué Representants J Font, Tiburci Grustán, Ramon Berengué i Jaume Granent

Es definí com a humanista, pacifista, progressista i universalista Concorregué a les eleccions del Senat per Barcelona el 1982 14820 vots Dirigents Josep Oriol Àvila i Manuel Caballero El partit desaparegué el 1982 i alguns membres com ara Ávila fundaren el Vértice Español de Reivindicación por un Desarrollo Ecológico

Assistí a la I Conferència d’Organitzacions d’Esquerra Independentista Alguns dels seus seguidors contactaren amb Jordi Arquer i es proposaren refundar el Bloc Obrer i Camperol signaren documents com CCI per la refundació del BOC dels Països Catalans Collaboraren amb el Collectiu Comunista Català en l’edició de KO La majoria dels integrants participà en la fundació d’ Independentistes dels Països Catalans al març de 1979

Illegalitzat pel Govern francès el 1958, s’autodissolgué el 1963

Evolució històrica En la seva constitució a Catalunya al setembre d’aquell any hi confluí un nodrit grup de dirigents centristes catalans Julià Valon, secretari general Jorge Fernández Díaz, exgovernador civil de Barcelona els líders territorials Josep Pujadas, Pere Roselló, Manuel de Sárraga, Josep Coderch i Josep M Mesa Parra sis diputats de Centristes de Catalunya-UCD , el diputat independent Ramon Viñals, procedent d’Esquerra Republicana de Catalunya, i membres de les Joventuts Centristes de la UCD El nou partit pretengué articular una nova opció centrista davant del deteriorament de la…

Actua coalitzat amb l’ Agrupación de Electores de José Maria RuIz-Mateos El coordinador a Lleida és Joaquín Tiffon Soler

S'oposà a la política de la Kulturkampf, bé que després del 1880 s’alià amb Bismarck contra els socialistes Entre el 1894 i el 1906 s’alineà amb els conservadors per sostenir Bülow i Hohenlohe, la qual cosa féu que els catòlics adquirissin nombrosos avantatges El 1921 el cap del partit, Matthias Erzberger, fou assassinat en demanar pau sense annexions Sota la República de Weimar fou el partit clau, i governà amb els socialdemòcrates Sostingué Hitler en les eleccions del 5 de març de 1933 i afavorí l’expulsió dels diputats comunistes, però fou dissolt el 5 de juliol del mateix any

Comptà amb el suport d’un sector de la burgesia financera valenciana, i tingué com a òrgan La Correspondencia de Valencia Les seves bases ideològiques foren expressades en la Declaració valencianista 1918, subscrita per la Unió i per la Joventut Valencianista i obra d’IVillalonga, dirigent del partit Tot i acceptar la unitat nacional dels Països Catalans, s’hi propugnava un estat valencià, capaç de mancomunar-se amb d’altres d’una reivindicada federació espanyola o ibèrica Participà, sense èxit, en eleccions a diputats i municipals, i aconseguí una certa extensió arreu del País Valencià…

Fou creat per iniciativa i sota la presidència d’Alfons Sala i Argemí després comte d’Ègara, diputat i cacic del districte de Terrassa Representà l’oposició al sector regionalista organitzat en la Federació Monàrquica Autonomista, i no passà mai d’ésser una reunió de notables, sense base organitzada en foren dirigents el marquès d’Olèrdola, el comte de Fígols, el comte del Montseny, el baró de Viver, el comte de Santa Maria de Pomers, LlPons i Tusquets, etc Incapaç de superar electoralment la Lliga i menystinguda pel poder central, la mateixa impotència de la UMN la convertí en…