Resultats de la cerca

Freqüentà els salons parisencs, especialment el de Mmede Rambouillet, i restà al servei de notables personatges de l’època Fou autor, entre altres, dels poemes rabelaisians Les goinfres i Le melon i del poema satíric Rome ridicule 1643

Després de residir a l’Havana 1820-35, on fundà el Jardí Botànic, viatjà per diversos països europeus i n'estudià l’economia Exposà les seves idees socials influïdes per Pecqueur en Lecciones de economía social 1840 El seu pensament, reformista i utòpic, evolucionà cap a una religiositat de caire místic, sense relació amb el moviment obrer i socialista del seu temps A partir del Bienni Progressista 1854-56 es convertí a l’absolutisme Publicà Revista de los intereses materiales y morales 1844 i Aforismos sociales 1849

És autor d’un tractat d’aritmètica De Algorismo i d’altres obres de tipus didàctic De computo La seva obra més important és, però, De sphaera , resum d’astronomia en quatre capítols, en el qual recull les doctrines de Ptolemeu i d’al-Farġānī, bé que les supera considerablement Aquest text, que estigué en ús a les universitats europees fins a la fi del s XVI, fou comentat per diversos autors posteriors, entre els quals Johann Müller i Philipp Melanchthon

Fundà, amb F Pessoa, la revista “Orpheu”, divulgadora dels moviments d’avantguarda El 1914 publicà els poemes de Disperção , que , amb Indícios de Oiro , integren les seves Poesias Completas 1946 Amb una exacerbada consciència de marginat —que el portà al suïcidi —i profunda egolatria, és un poeta de trànsit entre el simbolisme i el futurisme Escriví també la novella Confissão de Lucio 1914, contes Céu em Fogo , 1915, teatre Amizade , 1912 i dos interessantíssims volums de correspondència amb FPessoa 1958-59

Collaborà en l’obra científica del seu mestre Pasteur des de l’any 1876 treballs sobre el carboncle i la ràbia, la qual obra continuà en diverses direccions descobriment de la toxina diftèrica, introducció de la seroteràpia, etc Des del 1904 fins a la jubilació fou director de l’Institut Pasteur

Des del 1897 dirigí el laboratori de fonètica experimental del Collège de France, on fou creada una càtedra per a ell adaptà a la investigació de les articulacions fonètiques diversos aparells, com el quimògraf, usats en les ciències físiques, i publicà el resultat de les seves experiències en el famós llibre Principes de phonétique expérimentale 1897-1908 Fundà la Revue des patois gallo-romans 1887 Entre els seus deixebles catalans figura P Barnils

A partir del 1884 es dedicà totalment a la pintura La seva obra és una mescla d’ingenuïtat i lucidesa —a vegades sembla donar testimoni de visions extàtiques— que obria un nou àmbit en l’art que es configurava Les seves imatges de guerra La guerra 1894, Musée d’Orsay, visions nocturnes Gitana adormida 1897, Museum of Modern Art, Nova York, selves tropicals Selva verge al capvespre 1907 i retrats Apollinaire i Marie Laurencin 1909, Kunstmuseum, Basilea, així com l’anterior mostren un trencament amb l’ús rígid de la raó i una quasi absoluta manca de convencionalismes culturals Amb l’èxit de la…

Fill de jueus, posteriorment batejat catòlic, fou oficial i fet presoner en la Primera Guerra Mundial i corresponsal 1923-32 a l’estranger del Frankfurter Zeitung Deixà Alemanya en arribar Hitler Inicialment simpatitzant del socialisme Hotel Savoy , 1924, les experiències de l’URSS i del nazisme el decantaren vers la reivindicació de la monarquia austrohongaresa, que considerava l’única forma d’estat viable, tot i criticar-ne la decadència a Radetzkymarsch ‘La Marxa de Radetzky’, 1932, la seva principal novella S'interessà també pels jueus Hiob , 1930 Una de les seves obres més famoses és…

Publicà un primer recull de poemes, Le vol de la Marseillaise 1919, però deu la seva fama al teatre poètic, de clara filiació romàntica, del qual es destaquen Cyrano de Bergerac 1897, L’Aiglon 1900 i el drama pòstum La dernière nuit de Don Juan 1921

Aprengué la tècnica al taller d’Andrea del Sarto, contra l’estètica del qual reaccionà d’ençà de les primeres obres del període florentí Assumpció de la Mare de Déu 1517, església de l’Annunziata, Davallament de Crist 1521, Pinacoteca, Volterra, Esposalles de la Mare de Déu 1523, església de San Lorenzo, on, influït pels gravats de Dürer, alternà composicions impregnades de violència i agitació amb altres d’un to refinat i elegant, presidides totes per l’artificiositat i la grandiloqüència que caracteritzen el corrent manierista, del qual Rosso fou un dels principals representants Vers 1524…