Resultats de la cerca

La capella de Santa Margarida forma part de les dependències del mas Favà o de Favà, situat als vessants de la serra de Prada de la vall de Cabó És l’únic vestigi que queda de l’antic poble de Favà, a més de la capella de Sant Bartomeu, documentat d’ençà del 867 L’actual capella, d’origen incert però d’època moderna, no és documentada Per la seva part el mas, esmentat en el cens del 1860, presenta unes estructures en els seus fonaments que podrien indicar un origen medieval

No tenim cap notícia del castell de Granollers fins després de l’any 1300, tot i que és molt possible que ja existís una fortificació en aquest lloc abans d’aquesta data Segons Pere Català vol III, pàg 291-292 és documentat per primer cop l’any 1319 De fet, no és esmentada la seva existència amb claredat fins el 1379, ran de la venda que féu el rei Pere III a Pere Galceran de Cartellà de la jurisdicció dels castells i termes de Biure i Montroig, a l’Empordà, i del Falgons i Granollers

Uns documents del 958 relacionats amb un prevere anomenat Torrell parlen d’un lloc dit Sancta Bella , que suggereix l’existència d’una primitiva església L’indret era localitzat al castell d’Orrit, prop de la Paül, davall de la serra i ran de l’estrada pública que confrontava a ponent i a sota Aquests termenals i la semblança del nom ens porten a relacionar-la amb la vila i el lloc “ qui vocatur Belga ”, documentat el 960, que Rubió i Lois identifica amb el mas de Vallibel, entre Aulàs i Sapeira

El lloc d’Anya és documentat per primera vegada el 1054, en què Arnau Mir de Tost, la seva esposa Arsenda i el seu fill Guillem Arnau donaren a la canònica de Montmagastre la tercera part de la parròquia d’Anya L’única referència sobre el castell d’Anya, l’emplaçament del qual desconeixem, es troba en el testament del vescomte Guerau Ponç II de Cabrera del 1131, el qual el llegà junt amb altres castells al seu fill Ponç Guerau II Posteriorment Anya formà part de la baronia de Montmagastre

Les primeres notícies històriques sobre aquesta església són tardanes Això no obstant, és del tot probable que ja existís en època romànica, ja que el castell de Castelltort, del qual fou capella, és documentat des del segle XII Les primeres referències d’aquesta església són de l’any 1685, que en una visita pastoral del bisbe Pasqual de Vic consta que es trobava sota l’advocació de la Concepció En l’actualitat a la masia de Castelltort, successora del castell, es conserva la capella de la Concepció, totalment secularitzada i destinada a usos profans

Aquesta església fou el temple de l’antic poble de les Pinyeres un topònim que apareix documentat a mitjan segle XIII Tingué consideració de parròquia, almenys ho era el 1314, que fou visitada pel bisbe de Tortosa Francesc de Paolac L’edifici actual va ser enllestit, o refet, cap al 1600, tot aprofitant, en part, la façana antiga El lloc de les Pinyeres va desaparèixer a mitjan segle XVII i la població es traslladà al Masroig Avui l’església, convertida en ermita, és l’única edificació que es manté dempeus

El lloc de la Canyada és documentat des de l’any 1194 L’any 1280 ja consta en la dècima papal que tenia església pròpia regida per un vicari Des de l’any 1324 se’n coneix el titular, que és l’actual de sant Blai L’església actual és un temple de reduïdes dimensions, d’estil gòtic, d’una nau amb absis poligonal i contraforts als murs de la nau i als angles de l’absis El portal principal recorda encara els portals romànics Tenia un segon portal, ara cegat, al mur meridional

Ara per ara és una incògnita l’existència d’aquesta abadia o monestir, que sembla que cal localitzar a la confluència de la Ribera de Vilacarle o vall Ribagorçana amb l’Isàvena Solament hi ha dues notícies d’aquesta casa, totes dues referents a la partida d’Entrambesaigües, terme de Fornons El 1182 es consigna Guillem “de Sen Tirs” donant conformitat a un diploma ovarrès l’any 1238 apareix documentat un tal Aia, abat de Sant Tirs, que signa com a testimoni un instrument relacionat amb l’església de Vilacarle

Entrà com a escolà a Santa Maria de Manresa El 1787 anà a Girona, on estudià amb J Pons Quan aquest marxà a València com a mestre de capella és probable que Quintana el seguís i que exercís com a segon mestre de capella a la catedral valenciana Professà com a carmelità i està documentat a Barcelona com a organista al convent d’aquesta congregació Després d’ésser exclaustrat 1835, continuà exercint com a organista a Santa Maria del Pi Tingué fama com a organista i compongué obres religioses

Documentat a València el 1540 amb el nom de Pedro en el contracte del Retaule de santa Úrsula Museu de Belles Arts, València Anys abans el 1527 un tal Francisco Roviale treballà a Nàpols en el taller de Polidoro de Caravaggio, i rebé el nom de Polidorino Collaborador de Vasari cap al 1545, a la Sala de la Cancelleria, és seva la Conversió de sant Pau de l’església del Santo Spirito de Roma Bé que hi ha poques semblances entre aquestes obres, hom creu que són del mateix pintor