Resultats de la cerca

Oficial de les tropes franquistes durant la guerra civil, fou més tard un dels preceptors més influents del príncep Joan Carles de Borbó Ministre secretari general del Movimiento des del 1969, i vicepresident del govern entre el juny del 1973 i el gener del 1974, a partir del desembre del 1975 ocupà la presidència de les Corts i del Consell del Regne, des d’on impulsà l’autodissolució d’aquestes institucions i el desmantellament formal del franquisme, obrint pas a la reforma política Dimití al maig del 1977, i rebé el ducat de Fernández Miranda

Germà del metge Ramon Coll i Pujol Fou catedràtic de dret penal a la Universitat de Barcelona 1883 i president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya 1888-89 Milità en el partit conservador i fou diputat per Barcelona 1896, senador 1899-1904 i alcalde de Barcelona en cinc ocasions, els anys 1884, 1890, 1897, 1900 i 1909 durant la Setmana Tràgica Partidari del proteccionisme industrial, presidí la Junta d’Obres del Port de Barcelona i la Societat Econòmica d’Amics del País i impulsà l’Exposició Universal de Barcelona del 1888

Oïdor 1796-1824 i magistrat 1822-24 de l’Audiència de Mallorca, fou soci de la Societat d’Amics del País des del 1797 D’un liberalisme temperat, participà en les corts de Cadis 1810 i en les liberals de 1820-21 Retirat a Orient en l’època absolutista, sota la regència de Maria Cristina fou sotsdelegat de Foment de les Balears 1833 i governador civil 1834-35, càrrec des d’on impulsà la política de comunicacions illenques, intentà d’alleugerir la càrrega fiscal i secundà la creació de l’Institut Balear

Amplià estudis a París amb PMarie i Babinski El 1935 fundà a Barcelona l’Institut Neurològic Municipal d’Urgències Catedràtic de neurologia a la Universitat Autònoma 1933-39, fou fundador de la Societat Catalana de Neurologia 1934, i de la Societat Espanyola de Neurologia 1949, director de l’escola lliure de neurologia i de la secció d’homes del manicomi de Sant Boi, el 1956 ingressà a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona Publicà molts treballs de neurologia i impulsà la investigació de la seva especialitat a Catalunya

Fill de Khindasvint, que l’associà al tron i li abandonà tot seguit el govern Sembla que, a causa d’aquesta successió hereditària, contrària als costums gots, es rebellà contra ell Froia, que, però, fou vençut a Saragossa 651 Impulsà una política unitarista unificà els tipus monetaris Reuní els concilis VIII, IX i X de Toledo i publicà el Liber iudiciorum Fou un home culte, especialment en qüestions religioses Durant el seu regnat s’inicià ja la decadència de l’estat visigòtic amb la desorganització de l’exèrcit i dels recursos econòmics

Llicenciat en dret per la Universitat de Glasgow, en 1966-70 fou diputat laborista Novament diputat el 1978, el 1979 encapçalà amb John Smith la campanya a favor del sí en el referèndum sobre l’autonomia per a Escòcia, en què guanyà l’opció del no En assolir el poder 1997, Tony Blair el nomenà secretari d’estat per a Escòcia, càrrec des del qual impulsà el govern autònom escocès, aprovat en referèndum al setembre L’1 de juliol de 1999 prengué possesió com a primer cap de govern d’Escòcia

Tipògraf, impulsà la revista anarquista Espartaco de Barcelona 1906 Des del 1907, fou dirigent de Solidaritat Obrera Contrari al lerrouxisme, en 1908-09 desencadenà un conflicte entre els sindicats i la impremta La Neotipia, editora d' El Progreso , de Lerroux Fou detingut el primer dia de la Setmana Tràgica Encapçalà després el grup “14 de Maig”, que des del 1910 publicà Tierra y Libertad El 1919 la seva impremta fou assaltada i ell empresonat 1919-21 Des del 1932 fou administrador de Solidaridad Obrera És autor d' Alejandro Lerroux tal cual es 1907

Teixidor de professió, des del final dels anys vint fou regidor de l’ajuntament de Centelles primer per Acció Catalana i posteriorment per Esquerra Republicana de Catalunya Després de la guerra civil de 1936-39 fou empresonat durant més d’un any Fou un dels principals participants i promotors de les festes literàries de Cantonigròs 1944-68 i impulsà moltes iniciatives culturals Escriví poemes, retrats i cròniques literàries que aparegueren en publicacions locals El 1988 fou publicat un recull d’aquests texts en el volum Els camins esborrats

Es graduà en dret per la Universitat de Copenhaguen 1971 Al capdavant del Partit Socialdemòcrata que presidí del 1992 al 2002, guanyà les successives eleccions del 1993 al 2001 Al llarg de la seva gestió, tot i l’ideari socialdemòcrata, impulsà una liberalització de l’economia que aconseguí situar entre les més competitives d’Europa Molt perjudicat pel resultat negatiu del referèndum relatiu a l’euro 2000 i també pel sentiment antiimmigratori, fou derrotat pel Partit Liberal d’Anders Fogh Rasmussen Al juny del 2004 fou elegit diputat al Parlament Europeu

Afiliat al Parti Ouvrier Belge 1886, aviat n'esdevingué el principal dirigent 1890, i fou president de la Segona Internacional 1900 Elegit diputat 1894, defensà el sufragi universal Durant la Primera Guerra Mundial formà part dels governs d’unió nacional 1914-17 Fou ministre de justícia 1919-21 —des del qual càrrec reformà el règim penitenciari belga— i d’afers estrangers 1925-27 —com a tal participà d’una manera destacada a la conferència de Locarno— Com a dirigent socialista impulsà una política reformista i contrària a les tesis dels bolxevics