Resultats de la cerca
Es mostren 1680 resultats
Giovanni Bonaventura Viviani
Música
Compositor i violinista italià.
En 1656-60 fou violinista a la cort d’Innsbruck, i posteriorment en fou director musical En aquesta ciutat estudià probablement amb Antonio Cesti El 1676 tornà a Itàlia, on dirigí l’estrena de diverses òperes seves a Venècia i Roma Del 1678 al 1682 estigué al capdavant d’una companyia d’òpera a Nàpols i el 1686 fou nomenat mestre de capella del príncep Bisignano A partir del 1687 fou mestre de capella de la catedral de Pistoia Compongué òperes - Astiage 1677 i Scipione affricano 1678, entre d’altres-, oratoris -com L’Esequie del Redentore 1682 i Le nozze di Tobia 1692- i cantates Les seves…
Oasis
Música
Grup de rock britànic format el 1991 a Manchester.
Els germans Liam veu i Noel guitarra i veu Gallagher són el nucli i els únics membres permanents del grup, el qual, al llarg de la seva trajectòria, ha incorporat Colin Archer guitarra i teclats, Andy Bell baix, teclats i Alan White bateria, entre d’altres El seu primer disc, Definitely Maybe 1994, els situà en els primers llocs de les llistes d’èxit de la Gran Bretanya, i des d’aleshores han esdevingut un dels grups de referència del pop-rock , amb influències que van des dels Beatles fins al punk Àlbums posteriors són What's the Story Morning Glory 1995, Be Here Now 1997,…
Pietro Pomponazzi
Filosofia
Filòsof renaixentista italià.
Professor a Pàdua 1488-96 i 1499-1509, a Ferrara 1496-99 i 1509-10 i a Bolonya 1511-24, en la polèmica amb els averroistes defensà l' alexandrisme i en fou representant A De immortalitate animae 1516 sostingué que l’ànima intellectual, vinculada a la sensitiva, és mortal com aquesta Sostingué la doctrina de la doble veritat, posada en circulació pels averroistes Les influències estoiques i naturalistes són paleses a De fato, libero arbitrio, praedestinatione providentia Dei libri quinque 1520, on intentà de conciliar l’oposició entre lliure albir i destí, i a De naturalium…
Jacinto Octavio Picón y Bouchet
Literatura
Escriptor castellà.
Intervingué en política durant la Primera República Exercí com a crític d’art Apuntes para la historia de la caricatura, 1878 Del desnudo en el arte , 1902 i també com a periodista, a París 1878 Ostentà diversos càrrecs en institucions artístiques i literàries de Madrid Literàriament s’inscriu dins el naturalisme, amb respecte per la tradició castellana del segle d’or Del teatro, 1844 Autor de nombrosos treballs Ayala, estudio biográfico , 1884 Castelar, 1900, és més conegut per les seves novelles i colleccions de contes, on segueix de prop Balzac, Dumas i sobretot Zola Hi sobresurt l’…
Pál Kadosa
Música
Compositor i pianista hongarès.
Inicià la seva formació musical a l’Acadèmia de Música de Budapest amb Arnold Székely i Zoltán Kodály Fou professor del Conservatori Fodor 1927-43 i de l’Acadèmia de Música de Budapest a partir del 1945 El 1928 participà en la fundació de la Societat de Músics Hongaresos Moderns Per la seva tasca com a compositor fou condecorat amb l’orde de la Llibertat d’Hongria 1946 i el 1967 fou nomenat membre honorari de la Royal Academy of Music de Londres El seu catàleg inclou obres orquestrals, vocals, de cambra i per a piano, que mostren influències d’allò més variades B Bartók, P Hindemith, I…
,
François Rude
Escultura
Escultor francès.
Visqué un quant temps a Brusselles, on féu el Bust de Jacques-Louis David 1826, Musée du Louvre Establert a París 1827, portà a terme la seva producció bàsicament romàntica i naturalista, bé que sempre inspirada en un cert classicisme Entre les seves obres més importants cal esmentar Petit pescador napolità amb una tortuga marbre, 1834, Musée du Louvre, la seva primera autèntica creació personal i sense influències, els alts relleus Retorn de l’exèrcit d’Egipte 1830-35 i la Marsellesa a l’arc de triomf de l’Étoile de París, Joana d’Arc marbre, 1845-52, Musée du Louvre, El…
Nicolas de Staël
Pintura
Pintor rus naturalitzat francès.
Sortí de Rússia a causa de la Revolució del 1917 A París 1943, després de molts viatges, conegué GBraque i FLéger i s’orientà vers l’abstracció Una posterior visita al Museo del Prado el féu tornar a un tipus de figurativisme, amb influències realistes, que fou posteriorment imitat i desenvolupat per nombrosos artistes en un intent de seguir el seu estil El seu temperament frenètic —posà fi a la seva vida llançant-se a la mar per la finestra del seu estudi— es posa de manifest en la seva obra La pintura de la seva època abstracta és feta a base de colors purs i vius disposats…
Miguel Asín Palacios
Història
Erudit i arabista aragonès.
Sacerdot 1895, fou catedràtic d’àrab a la Universitat de Madrid 1903 Publicà la tesi doctoral sobre la dogmàtica moral i ascètica d’Algatzell 1901 Es dedicà a la investigació de la filosofia i de la teologia musulmanes —és autor de nombroses monografies sobre ibn ‘Masarra, ibn Bāǧǧa, ibn Ṭufail, Turmeda, etc— i a l’estudi de llurs influències sobre l’escolàstica del s XIII, sobre Ramon Llull i Dant La escatología musulmana en ‘La Divina Comedia' , 1919 Des del 1934 fou director de la Real Academia Española, a la qual havia ingressat el 1915 Dirigí la revista Al-Andalus des del…
Socrates Sidiropoulos

Manolete, pintura de Sòcrates Sidiropoulos
Pintura
Escultura
Pintor i escultor grec.
Molt jove, començà a pintar amb la seva mare icones, frescos i mosaics Fou deixeble dels escultors Ossip Zadkine i Kostas Valsamis, i dels pintors Philopoemen Constantinidi i Zoe Valsamis completà els seus estudis a l’Académie de la Grande Chaumière, a París La seva obra posa en primer pla la figura humana i mostra influències de pintors com Goya, Zurbarán i Caravaggio És autor dels retrats dels toreros Manolete, Nimeño II i Paquirri, altres d’altres, i també d’escenes de tauromàquia i de flamenc Així mateix, ha realitzat pintura religiosa per a esglésies ortodoxes i catòliques L…
Otel·lo

Donald Sinden en el paper d’Otel·lo
© Corel
Tragèdia de William Shakespeare.
El personatge central, Otello, assassina per motius de gelosia la seva muller Desdèmona, en la qual tenia dipositada una confiança absoluta que perd, bruscament, davant les pèrfides insinuacions de Iago Hom assisteix, doncs, al canvi que una ànima noble i un esperit valerós, quasi llegendari, experimenta pel fet de creure fatalment el calumniador, i també al final inevitable —el suïcidi estoic, amb clares influències senequistes— que l’error d’aquesta creença cega comporta Obra molt celebrada, ha inspirat altres drames teatrals els de Jean-François Ducis, del 1792, i d’Alfred de…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 25
- 26
- 27
- 28
- 29
- 30
- 31
- 32
- 33
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina