Resultats de la cerca

Destacà en les competicions estatals del final de la dècada de 1970 i el principi del 1980 i guanyà dos Campionats de Catalunya 1978, 1979 Disputà dos Campionats d’Europa 1984, 1986, en el primer dels quals aconseguí la medalla de bronze en 150 m salvament amb embarcació Llicenciat en Medicina i Cirurgia, està especialitzat en medicina de l’educació física i l’esport, i fou cap del comitè mèdic de l’Escola Espanyola de Salvament i Socorrisme

Estudià medicina a Barcelona i es doctorà el 1892 Amplià estudis amb Salvador Cardenal i treballà amb Pi i Sunyer en el terreny experimental Al costat d’Àlvar Esquerdo, es distingí aviat per l’acurada tècnica operatòria preconitzà les incisions àmplies, la supressió del drenatge en les lesions asèptiques i la raquianestèsia Exercí el seu mestratge a l’Hospital de la Santa Creu Collaborà en els Annals de Medicina de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya

Acabà els estudis de medicina a Barcelona el 1874 Fou el primer a exercir l’otorrinolaringologia a Barcelona Presidí l’Acadèmia i Laboratori 1888-91 i la Societat Catalana d’Otorrinolaringologia i fou fundador de l’Asociación Española de la mateixa especialitat, així com de les revistes Gaceta Médica de Cataluña , La Higiene para Todos i Revista de Laringología, Otología y Rinología Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, en fou secretari del 1887 al 1914

Vida i obra Fou un dels més importants defensors del regionalisme i membre actiu d’associacions culturals, professionals i ciutadanes Es graduà en medicina i cirurgia el 1875 i encetà després una prestigiosa carrera de metge a Sedaví, i, més tard, a la ciutat de València Desenvolupà una tasca encomiable en l’epidèmia de còlera del 1885, que li fou reconeguda amb la medalla d’or i la distinció de soci de mèrit de l’Institut Mèdic Valencià Viatjà per gran part d’Europa per estudiar l’organització de l’assistència mèdica, fou pioner de l’otorrinolaringologia i promogué l’assistència…

Es llicencià a Barcelona en medicina i cirurgia 1949 i en filosofia 1956, i a Frankfurt, en teologia 1962 S’especialitzà en oftalmologia 1950 i en psiquiatria 1964 Es doctorà 1958 a la Universitat de Barcelona Fou professor de l’Escola Professional de Psiquiatria de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona 1964-82 Director del departament de psiquiatria i salut mental de l’Hospital Sant Pere Claver 1965-87 i cofundador de la Fundació Vidal i Barraquer 1964, de la qual fou patró Publicà articles i llibres científics, com Mente humana y experiencia religiosa 1991,…

Llicenciat en medicina 1847, fou catedràtic de química 1847-81 i rector de la Universitat de València 1874-81, càrrec des del qual reformà el Museu d’Història Natural i el Jardí Botànic, aconseguí la construcció d’una nova facultat de medicina i l’acabament del claustre de la Universitat Literària Estudià l’eclipsi de Sol del 1860 Introduí al País Valencià el procediment fotogràfic de Daguerre abans del 1840 i contribuí a la creació de l’Institut Mèdic Valencià 1841

Graduat en medicina a la Universitat de Pennsilvània 1964, s’especialitzà en investigació bioquímica Des del 1972 desenvolupa la seva carrera a la Universitat de Califòrnia on és catedràtic de neurologia 1984 i bioquímica 1988 Les seves recerques en malalties degeneratives del sistema nerviós el portaren a proposar, el 1982, l’existència d’un nou agent infecciós, el prió , confirmada per investigacions posteriors malgrat l’escepticisme inicial, i que li valgué la concessió del premi Nobel de medicina el 1997

Fou professor de medicina al Collège de France Capdavanter en l’experimentació fisiològica i farmacològica, descobrí les funcions dels nervis raquidis i publicà treballs sobre el vòmit, l’esòfag i la deglució de l’aire Hom pot considerar-lo com un dels fundadors de la fisiologia cellular Introduí l’ús dels composts de iode, de brom, d’estricnina i de morfina en la medicina general De les seves obreses destaquen Précis élémentaire de physiologie 1816 i Journal de physiologie expérimentale 1821-31

Ha dirigit els suplements setmanals de ciència i tecnologia i de medicina de La Vanguardia des del 1982 És director de l’Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra des de la seva fundació, el 1994, i de la revista trimestral Quark ciencia, medicina y cultura , i fou el primer director del diari Eco , publicat a Barcelona des del 23 d’abril de 1996 El 1994 rebé el premi de periodisme científic del Consell Superior d’Investigacions Científiques CSIC

Dedicat de primer al comerç, a 30 anys emprengué l’estudi de la medicina —que exercí a Montpeller i Marsella— i les traduccions de l’àrab a l’hebreu Amb el títol de Biur Séfer ha-Nefeš traduí el comentari d’Averrois al De Anima d’Aristòtil, i amb el de Séfer ha-Šimuš l’obra de medicina d’al-Zahrawī en 30 llibres, que acabà el 1258 Traduí també els 10 tractats mèdics del Kitāb al-Manṣūrī d’al-Rāzī