Resultats de la cerca

Fou sacerdot i es destacà com a conreador de la llengua catalana, en la qual predicà a la catedral de Perpinyà Feu conèixer, sobretot per mitjà de la Revue de l’Université Catholique de Lille , les obres de Ramon Llull i de Jacint Verdaguer, del qual traduí al francès en prosa Canigó 1908, Flors de Maria , Al Cel i Idillis i cants místics Participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i collaborà amb més de dues mil fitxes lexicogràfiques en el diccionari emprès per Antoni M Alcover

Visqué molts anys al Brasil, circumstància que deixà empremta en la seva obra, on reflectí la contraposició entre la cultura nòrdica i la dels països meridionals, tema central dels seus dos primers reculls, North and South 1946 i A Cold Spring 1955, que li valgueren el premi Pulitzer 1956, als quals seguiren Brazil 1962, Questions of Travel 1965 i Geography III 1977 Sobresortí també com a traductora del portuguès Professora a Harvard 1970-77, pòstumament hom publicà les seves poesies completes 1983 i un volum de prosa 1983

El 1606 abandonà el seu país anà de primer a París i després a Roma 1616 El 1609 publicà l’obra pòstuma del seu pare, William Barclay, De potestate papae , a la qual respongué el cardenal Bellarmino, i sortí en defensa de les tesis gallicanes paternes amb Publicae vindiciae París, 1612 Fou l’autor d’una obra allegòrica contra les guerres religioses, Argenis París, 1621, molt traduïda i reeditada Conreà la poesia i la prosa satírica, ambdues en llatí Amb el pseudònim d' Euphormio Lusininus, escriví Satyricon 1603-07, contra els jesuïtes

De molt jove se n'anà a Mèxic, on fou ordenat sacerdot, i el 1620 fou nomenat bisbe de Puerto Rico És autor d' El Bernardo o La Victoria de Roncesvalles 1624, poema èpic erudit escrit en la seva joventut a la manera d’Ariosto s’inspirà en la llegenda de Bernardo del Carpio, amb contínues digressions fantasticoallegòriques que el converteixen en exemple típic del barroc Escriví també Grandeza mexicana 1604, poema descriptiu, i El siglo de oro en las selvas de Erífile 1607, recull de 12 èglogues en vers i en prosa

Cursà estudis de medicina, que no acabà a causa de la seva mort prematura, i fundà l’Acadèmia Científica i Literària del Cercle Catòlic a Badalona, que també presidí La seva obra literària, en vers i prosa, fou recollida pòstumament en el volum Roses blanques 1915, que serví de base a l’antologia apareguda al número 295 de la collecció “Lectura Popular” Hi abunden els motius religiosos, les imatges marines i les reflexions de caràcter metafísic També és autor de diverses mo­nografies mèdiques i filosòfiques i d’algunes peces musicals

Adherit, a l’inici, a les tendències poètiques del cercle de Kostís Palamàs , aviat se n'allunyà i es decantà cap a una posició clarament marxista Així, es convertí en un escriptor antiaristocràtic i antimetafísic Solomós sense metafísica , 1925 Cantor de la dolorosa condició humana, amb un lirisme no exempt d’un contingut satíric i desmitificador La llum que crema, 1922 Esclaus assetjats , 1927 Poesies , 1954, ha escrit també obres en prosa Apologia de Sòcrates , 1932 Diari de Penèlope , 1946 i diverses pàgines de crítica literària Estètica - Crítica , 1958

És, amb GVerga, el principal autor del verisme teatral italià Publicà i estrenà peces en vers, com Una partita a scacchi 1872, i en prosa, com Tristi amori 1887, Come le foglie 1900 i Il più forte 1904 —aquestes tres traduïdes al català per Narcís Oller i publicades per L’Avenç — Fou coautor, amb Luigi Illica, dels llibrets de les òperes de Puccini La Bohème 1896, Tosca 1900 i Madama Butterfly 1905 Dirigí la revista La Lettura i deixà també narracions com el recull Novelle e paesi valdostani 1896

El mot, que apareix en els manuscrits catalans dels segles XII al XVI, correspon a la prosula , prosella , prosellus o prosel dels manuscrits contemporanis italians, francesos i alemanys Com els altres trops, inicialment s’aplicava a un melisma, però amb el temps esdevingué una petita prosa o seqüència La música és sempre sillàbica Se’n coneixen prop de 200, bona part de les quals són de Catalunya Bibliografia Complement bibliogràfic Bonastre i Bertran, Francesc Estudis sobre la verbeta la verbeta a Catalunya durant els segles XI-XVI , Diputació de Tarragona, Tarragona 1982

Fou un dels fundadors del Grup 47 La seva poesia és considerada pel to escèptic i sovint aspre, la més representativa de la postguerra alemanya Abgelegene Gehöfte ‘Masies apartades’, 1948, Botschaften des Regens ‘Missatges de la pluja’, 1955 i Zu den Akten ‘Per a les actes’, 1964 En les seves nombroses peces radiofòniques, s’enfrontà al món real i al món imaginari Träume ‘Somnis’, 1953, Stimmen ‘Veus’, 1958, In anderen Sprachen ‘En altres idiomes’, 1964 La prosa tardana, com Maulwürfe ‘Talps’, 1968, exposa la seva concepció pessimista sobre la cultura humana

Adoptà el pseudònim de M Riusec Fou membre de Lo Niu Guerrer i participà en els Jocs Florals humorístics que s’hi organitzaven La seva poesia, que no arribà a recollir-se en volum, és deutora de l’humor i la sàtira de Juli Francesc ↑ Guibernau Als Jocs Florals de Barcelona li fou premiat el poema Monòleg de soltera 1897 Escriví quadres de costums en prosa i publicà diverses obres de teatre entre d’altres, Lo metge i lo curandero , 1890, i Vermout matrimonial , 1901 Dirigí L’Atlàntida i Lo Teatro Català