Resultats de la cerca

Enunciat en la fórmula “A és A”, el principi d’identitat trobà en Parmènides la interpretació, segons sembla, més radical l'ésser és el que és, eternament i immutablement determinat intrínsecament Aristòtil considerà no solament la comprensió més immediata de la identitat identitat numèrica “una cosa és allò que és”, sinó també una altra de basada en la còpula del judici identitat específica, la qual exigeix identitat de qualitats, no pas d’objecte

Hom distingeix entre diversos tipus de suposicions segons el criteri de significació que hom adopti Entre algunes de les suposicions més comentades hom pot esmentar la suposició discreta , en la qual el terme afecta un nom propi, la suposició material , que consisteix en l’ús d’un terme referit a ell mateix com a tal i no respecte a l’entitat que designa, la suposició comuna , en la qual un terme pot aplicar-se a diversos individus de la mateixa classe, i la suposició natural , que és la suposició comuna aplicada a tots els individus de la mateixa classe L’estudi de la suposició i dels seus…

Bé que és difícil de determinar l’especificitat de l' acte de fe respecte a actituds similars que només impròpiament poden rebre aquest nom, hom pot dir, en general, que la fe té una certa relació amb el que sol ésser anomenat Déu déu, i així la comprensió que hom tingui d’aquest condiciona el significat de l’acte de fe Segons el cristianisme, la fe és una virtut teologal per la qual el creient, en adherir-se a la paraula de Déu i a la revelació de Crist, fa seu el que Déu ha manifestat sobre ell mateix i sobre la salvació promesa als homes Considerada, doncs, com a do de Déu,…

Pot ésser considerada real quan comprèn les comandes rebudes en ferm, i virtual quan comprèn, a més, les comandes que hom espera rebre en un període de temps determinat

Així, hom parla del poder ordinari que té el rector per a beneir els matrimonis dels seus feligresos

Els membres són anomenats correlats Entre les més freqüents cal esmentar la melòdica , que hom troba, per exemple, en el vocalisme grec, on cada fonema ocupa un lloc segons els valors dels seus trets tonals, que canvien al llarg de la seva durada la correlació de timbre , que afecta la localització acústica dels fonemes vocàlics, com ara en català, on hi ha en la varietat central tres ordres palatal, medial i velar, que, en correspondència amb la correlació d’obertura, a base de quatre graus, diferencia tots els fonemes vocàlics la correlació de quantitat , per l’oposició de durada llarga i…