Resultats de la cerca

Escriví més de 350 cançons, moltes d’elles d’una gran popularitat,que foren interpretades pels més importants exponents de la cançó francesa, i compongué també 10 operetes Fou director i empresari de diverses teatres i locals parisencs dedicats al music-hall , entre els quals l’Olympia des del 1954

Graduat en medicina a la Ciutat del Cap 1955, es traslladà a Londres on es diplomà en medicina psicològica Del 1962 al 1966 formà una comunitat terapèutica per a esquizofrènics —Pavelló 21— en un hospital del nord-oest de Londres, on no hi havia cap mena de restriccions ni d’imposicions Cooper, a qui hom deu la creació del terme antipsiquiatria , aporta a aquesta una dimensió política i fins i tot revolucionària que transcendeix dels problemes de la malaltia mental i fa una crítica radical de la societat burgesa El 1965, fundà amb RD Laing i A Esterson la Philadelphia Association, que agrupà…

Collaborador de “La Dépêche” de Tolosa Llenguadoc, ha publicat moltes novelles, entre les quals George Sauvageon, on evoca els seus records de jovenesa al Rosselló, llibres de viatge i un estudi sobre el pintor Ribera

Es llicencià en lletres clàssiques Secretari del Partit Socialista dels Pirineus Orientals 1946, alcalde de Salses 1947-72 i diverses vegades diputat a corts Acostat al partit UDR, fou president i director general de l’ORTF 1972-73 És autor d’una extensa obra, entre la qual destaquen les novelles Les promenades de M Tripoire 1955 i  La vigne sous le rempart  1957 i els assaigs La légende de Pablo Casals  1950 i  Yalta ou le partage du monde 1964

El 1794 conegué Madame de Staël, amb la qual visqué una llarga unió de 14 anys plena de baralles i reconciliacions Manifestà, tant en la seva vida privada com en la seva carrera política i literària, les contradiccions d’un caràcter tumultuós i inconstant Dotat d’una voluntat feble i versàtil, fou incapaç de decidir-se políticament i alternà durant la seva existència les manifestacions d’entusiasme i d’oposició envers el règim de Napoleó i la restauració dels Borbó el 1830 s’entusiasmà de bell nou per la Monarquia de Juliol, que considerava com la millor solució constitucional possible Morí…

Important artífex del concili II del Vaticà i sensible al problema d’establir el contacte entre el cristianisme i el món modern Amb l’obra Chrétiens désunis 1937 fundà la coneguda collecció “Unam Sanctam”, on també publicà Esquisses du mystère de l’Église 1941, Vraie et fausse réforme dans l’Église 1950, Jalons pour une théologie du Laïcat 1953, Sainte Église 1963 i Chrétiens en dialogue 1964, obres que influïren als Països Catalans Amb una gran fidelitat a l’Església, es preocupà de retornar a les fonts de la Bíblia i la tradició Le mystère du temple 1958, La tradition et les traditions 1960…

Fill d’un notari florentí, passà a França en el seguici de Maria de Mèdici quan aquesta es casà amb Enric IV 1600 Mort el rei 1610, aviat escalà el poder desbancà Sully 1611, es féu nomenar mariscal de França 1613 i lloctinent reial de Picardia 1611 i de Normandia 1616 La seva avidesa i els seus intents de limitar el poder de la noblesa li concitaren l’odi general Lluís XIII, aconsellat per Charles d’Albert, el féu arrestar, i en l’acte de la detenció morí d’un tret de pistola

Decisivament influït per Saint-Simon —amb qui collaborà del 1817 al 1823—, visqué modestament com a “repetidor” de matemàtiques a l’École Polytechnique El més important dels cursos que hi dictà donà lloc a la seva obra magna, Cours de philosophie positive sis volums, 1830-42, les idees directives del qual resumí en el Discours sur l’esprit positif 1844 El record de Clotilde de Vaux, que morí al cap de dos anys d’haver-la coneguda, li inspirà la “religió de la humanitat” D’aquest període són el Système de politique positive ou Traité de sociologie instituant la Religion de l’Humanité quatre…

Catedràtic d’història de la pedagogia, fou rector de les universitats de Poitiers 1890 i Lió 1895-1905, diputat per Taru 1881-89 i entrà el 1907 a l’Académie des Sciencies Morales et Politiques És considerat com el primer historiador, i un dels millors, de la pedagogia Entre les seves obres cal destacar Histoire de la Pédagogie 1885, Histoire critique des doctrines de l’éducation en France depuis le XVIème siècle 1897 i Les grands éducateurs 1904

Redactor de Cahiers du Cinéma  1961-78, revista de la qual fou redactor en cap 1966-71, dirigí programes cinematogràfics per a la televisió abans de rodar el documental Les deux marsellaises 1968, al qual seguiren, entre d’altres, La Cecilia 1975, Carnets de bal 1980, L’ombre rouge 1981, La campagne de Provence 1992, Marseille contre Marseille 1996,  Jeux de rôles a Carpentras 1998, Durruti, portrait d’un anarchiste 2000,  Nos deux marseillaises 2001 i  Rêves de France à Marseille  2003, tots sobre temes socials i polítics Fora d’aquest gènere rodà  Le bal d’Irène 1986,  Jeune fille au livre…