Resultats de la cerca

S'installà a Xile el 1793, on es féu càrrec de la capella de música de la catedral de Santiago Influí sobre la vida musical xilena dels darrers anys de la colònia 1793-1817 Emprà la tècnica del baix xifrat en nombroses composicions litúrgiques, entre les quals sobresurten dues misses per a veus, orgue i conjunt d’instruments de cordes, motets, etc

En el Cancionero de la Colombina es conserven dues composicions seves, les cançons amoroses a tres veus No tenga nadie sperança , basada en la famosa Nunca fue pena mayor de Johannes Urreda, i Con temor de la mudança En algun moment se l’ha identificat amb Pedro Hurtado, cantor al servei de la capella napolitana d’Alfons IV el Magnànim el 1455

Destacà en la composició de tonadillas escénicas , sobretot en les etapes inicials i d’apogeu del gènere Compongué també nombroses sarsueles, música de comèdia i sainets Algunes d’aquestes obres tingueren textos de Ramón de la Cruz A l’arxiu arquebisbal de Lima Perú s’han conservat parts d’una missa seva a quatre veus i orquestra datada el 1777

Fou mestre de capella de Sant Martí de València El 1717 passà a Madrid com a organista del convent de les Señoras Descalzas Més tard fou mestre de capella de la seu de Palma Mallorca Compongué, entre altres obres, un Domine ad adjuvandum meum per a dotze veus amb acompanyament instrumental i l’oratori La conversión de un pecador 1719

Autor d’òperes, com Don Alfonso de Ojeda, Angélica 1839 i La esmeralda 1843, estrenades al Teatre Principal de València Compongué una sarsuela en dos actes, Donde menos se piensa 1850, la Canción a don Jaime el Conquistador 1850 i la sarsuela El Cabañal de Valencia 1852 Escriví una Missa de Rèquiem a quatre veus i orgue, villancicos , responsoris, trisagis i goigs

Es formà com a violinista al Conservatori del Liceu Deixeble de Lluís Millet i d’Enric Morera, dirigí diferents cors L’any 1947 fou premiat el seu coral a sis veus Qui en fou el serrador per la Comissió Abat Oliba És autor de lieder i d’harmonitzacions de cançons tradicionals sardanes per a cobla i per a cor, cançons i poemes escènics

Aplicat a una família d’instruments, nom que rep el membre familiar d’aquesta tessitura -flauta soprano, saxòfon soprano- En certes famílies, però, de vegades pot existir un membre encara més agut, que s’anomena sopranino Aplicat a les veus humanes, nom que rep la més aguda S’usa també per a designar la part d’una composició que té aquesta mateixa tessitura

Tot i que es poden esmentar precedents com el Premier Livre des inventions musicales 1555, de C Janequin, o les Invenzioni da camera , opus 10 1712, de FA Bonporti, el terme invenció està fortament vinculat a les 15 peces a dues veus BWV 772-86 que JS Bach inclogué en el seu Klavierbüchlein 'Petit llibre per a clavicèmbal', recull escrit amb finalitats pedagògiques per al seu fill Wilhelm Friedemann Aquestes peces, que el compositor intitulà inicialment Praembulum , i les 15 peces a tres veus BWV 787-801 incloses en el mateix recull i intitulades inicialment…

Aquesta tipologia de cantors ha estat sempre present en la interpretació del repertori eclesiàstic comprès entre l’Edat Mitjana i el de les darreres capelles musicals del segle XX Durant els segles XV i XVI esdevingué cèlebre la tradició tècnica i interpretativa dels falsetistes hispànics, els quals reforçaven els tiples escolans a les catedrals per equilibrar la relació sonora entre les veus i els ministrers La contínua presència dels falsetistes hispànics a la Capella Pontifícia durant el Renaixement dona testimoni de la seva tradició tímbrica Dos factors van determinar la pèrdua de…

El 1601 esdevingué organista de Santa Maria Maggiore, a Roma, i actuà habitualment a les festes de les famílies nobles romanes Fou protonotari apostòlic del papa Gregori XV 1621-23 La seva música religiosa és menys destacada que la profana, com el seu Carro di fedeltà d’amore 1606, per a cinc veus i diversos instruments, les seves canzonette i un volum de madrigals