Resultats de la cerca

Implica en el fragment indicat un ús de la veu més pròxim a la parla, tot perdent el seu caràcter melòdic, com per exemple en els diàlegs d’algunes opéras-comiques En ocasions també és utilitzat en la música instrumental, amb un sentit molt més difús o indeterminat, relacionat amb la noció d’eloqüència musical pròpia del pensament del segle XVIII En són indicacions sinònimes parlando i parlante

Redactor del diari “Las Provincias” Hi féu sobretot crítica taurina amb el pseudònim Latiguillo i articles sobre qüestions cinegètiques amb el de Juan Palomo Escriví, per al teatre, Ojo por ojo, El buque nacional, Huelga de cocheros, Rojo y verde, Temple aragonés i altres obres còmiques És autor, també, d’una novella curta, de costums populars Bous de poble 1914 Fou president de l’Associació de la Premsa Valenciana, el 1922

Estudià a Roma, on conegué l’òpera italiana El 1766 anà a Ginebra i el 1767 a París, on combinà l’estil italià i el francès en òperes còmiques d’èxit Le Huron 1768, Lucile 1769, Zémire et Azor 1773, L’amant jaloux 1778, Ricard Coeur de Lion 1784, Guillaume Tell 1791, etc Escriví també quartets, simfonies i un concert per a flauta i orquestra Escriví unes Mémoires 1789-97

Estudià amb Saint-Saëns a l’escola de Niedermeyer Autor d’operetes i òperes còmiques amables i reeixides, com La Béarnaise 1885, Isoline 1888, La Basoche 1890, Véronique 1898, Fortunio 1907, Passionnément 1926, etc També escriví ballets, com Les deux pigeons que estrenà Roseta Mauri, el 1886, a l’Opéra de París Dirigí l’Opéra-Comique de París 1898-1904 i l’orquestra de l’Opéra També deixà música per a piano

Estudià lleis En català escriví unes quantes peces curtes i còmiques, d’escàs interès De femater a lacaio 1858, Les eleccions d’un poblet 1859, etc En castellà escriví una “comèdia de màgia”, La almoneda del diablo 1862, Una conversión en diez minutos i altres obres Redactà i publicà el periòdic satíric en català “El Saltamartí” 1860-61 Dirigí a Madrid el Teatro Real, el del Retiro, el de la Zarzuela i altres

Professor de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona Creà i dirigí el periòdic El Porvenir de la Industria Afiliat al partit liberal, fou diputat a les corts per Tarragona 1872 Es retirà de la política activa el 1878 Publicà Aritmética 1855, Nociones de gimnástica 1868 i Sistemas métrico-decimal y monetario español 1868, com també la sarsuela Cuerdo y sin luna, o Selemonia 1876 deixà inèdit un drama i diverses peces còmiques

Collaborà en els periòdics republicans La Libertad i El Federal 1868 Alguns dels seus poemes foren publicats en llibres collectius com Tabal i donçaina Actor professional, és autor de l’obra dramàtica Bandera republicana i de peces còmiques com Ja ve Cucala 1873, La tea de la discòrdia 1873, Un empleo encomanat 1876, El mestre de fer colloquis 1875 i Perles del cor 1881, escrita en collaboració amb Francesc Bellido , entre d’altres

Originalment alternava una part cantada per un solista -a la qual corresponia coreogràficament una pausa- amb un refrain cantat pel cor i dansat en cercle El fet que no hagi arribat cap melodia característica de la ronde medieval permet pensar que possiblement emprà músiques de formes com la ballata , el rondeau , el rondellus o el virelai Durant els segles XVIII i XIX fou utilitzada als vaudevilles i opéras-comiques Encara es pot trobar avui dia en diversos jocs infantils

Estudià a París i més tard estigué al servei del rei de Nàpols Carles d’Anjou Autor de nombroses cançons i de catorze rondeaux a diverses veus, fet sense precedents És considerat l’iniciador del teatre profà a França, per les seves obres còmiques Jeu de la feuillée ~1260, peça satírica de caràcter realista, la més antiga obra profana del teatre en llengua francesa, i Jeu de Robin et Marion 1282, comèdia pastoral que conté fragments cantats

Inicià la seva carrera amb melodrames, com Michel Pauper 1870, i comèdies còmiques, com L’enfant prodigue 1868, que no tingueren gaire èxit Féu de crític teatral, i després, cenyint-se a un realisme estricte, estrenà les seves millors peces Les corbeaux 1882, teatre naturalista que després d’ell no arrelà, i La parisienne 1885, escèptica comèdia de costums burgesos Ja a l’època fou representat en francès a Barcelona i pogué influir damunt Àngel Guimerà