Resultats de la cerca

Conreà sobretot la narració A cena col commendatore 1950, I racconti, 1927-1946 1961, i la novella America, primo amore 1935, La verità sul caso Motta 1941, Lettere da Capri 1954, Il vero Silvestri 1957, Le due città 1964, L’attore 1970, 55 novelle per l’inverno 1971, Lo smeraldo 1974, La sposa americana 1978, L’incendio 1981 i El Paseo de Gracia 1987 Ha dirigit, entre altres, els films Piccolo mondo antico 1940, Malombra 1942, La provinciale 1952 i, en collaboració amb CZavattini, Viaggio nella valle del Po 1957-58 per a la televisió

Nebot del doctor Salvador Andreu Fou deixeble de Francesc Miralles i de Pere Borrell i del Caso Integrant del grup d’El Rovell de l’Ou, collaborà a la revista manuscrita Il Tiberio El 1896 i el 1898 participà a les exposicions de belles arts barcelonines, pero no es dedicà de ple a la pintura fins els anys trenta Participà, dins el Saló de Montjuïc, a les exposicions de primavera 1933-36 A la postguerra féu diverses exposicions individuals al Faianç Català i a les galeries Argos i Franquesa Es dedicà al paisatge i a la figura

Debutà el 1945 amb Vestida de tul , de Carmen de Icaza El 1951 ingressà en la companyia de Catalina Bárcena Es féu popular amb Los derechos del hombre , d’APaso 1963, i el 1969 formà la seva pròpia companyia de teatre, que dirigí JLAlonso Interpretà obres de Mihura El caso de la mujer asesinadita i tocà tots els gèneres, bé que s’especialitzà en els papers de caràcter dramàtic Obtingué, entre altres guardons, l’Antena de Oro, el Premio Nacional de Teatro i el Premio María Guerrero Actuà en televisió i cinema sota la direcció de Fernando Fernán Gómez o Mario Camus, entre molts…

Continuà el negoci familiar de litografia Estudià, des de molt jove, a l’acadèmia de Pere Borrell del Caso, on entrà en contacte amb els membres del grup d’El Rovell de l’Ou i de la revista manuscrita Il Tiberio , de la qual fou fundador i principal animador Concorregué a les Exposicions de Belles Arts de Barcelona del 1894 i 1898 i publicà dibuixos en L’Esquella de la Torratxa entre el 1895 i el 1903 Practicà un humorisme dins la línia del Niu Guerrer, entitat a la qual també pertangué Deixà les activitats artístiques el 1903, tot i que, esporàdicament, continuà conreant la…

Fou fundador de l’entitat Franciscàlia 1948, editor de la revista Estudios Franciscanos des de la represa 1948 i iniciador i director de la collecció “Critèrion” És autor de nombrosos articles en diverses revistes i d’obres com Reforma de Regulares a principios del siglo XIX 1943, Necrologi dels frares menors caputxins de Catalunya i Balears 1945, Art pessebrístic 1947, La última hora de la tragedia Hacia una revisión del caso Verdaguer 1958 i El padre Bernardino de Manlleu 1962, Les corts generals de Pau Claris 1976, Un segle de vida caputxina a Catalunya 1978, Els caputxins a…

La seva obra palesa la preocupació per la societat siciliana i pel poder de la màfia, a través d’una mescla d’història i de ficció Reflectí aquesta temàtica en novelles Le parrocchie di Regalpetra , 1956 A ciascuno il suo , 1966 Todo Modo , 1974 La scomparsa di Majorana , 1975 Candido , 1977 1912+1 , 1986 Il Cavaliere e la morte , 1988 etc, narracions Gli zii de Sicilia , 1958, assaigs Pirandello e la Sicilia , 1961 Il caso Moro , 1978 A futura memoria , 1989, obres teatrals L’onorevole , 1965 i el diari Nero su nero 1979 En 1975-77 fou regidor a l’Ajuntament de Palerm com a…

Format a Llotja Barcelona i a l’escola de San Fernando de Madrid, fou pensionat per la Diputació de Tarragona per ampliar estudis a Roma 1886-89, on conegué la seva futura muller Emília Coranty Residí un quant temps a París Conreà, dins un realisme tradicional, el paisatge i la figura Collaborà com a crític d’art en diverses publicacions El 1897 fundà, amb Pere Borrell i del Caso, l’efímera Societat de Belles Arts de Barcelona Ingressà als serveis tècnics dels Museus Municipals d’Art 1903 i fou conservador del Museu d’Art Contemporani i del Palau de Belles Arts preparà els…

Des de l’orde dels caputxins feu una tasca d’activisme cultural i de normalització del català durant el franquisme El 1948 fundà l’entitat Franciscàlia Fou editor de la revista “Estudios Franciscanos” des de la represa 1948 i director de la segona etapa de “Criterion” 1959-69 És autor de nombrosos articles sobre literatura i filosofia, especialment sobre Llull, Verdaguer, la història dels caputxins, teologia, art, etc Algunes de les seves obres més significatives són Art pessebrístic 1947, La última hora de la tragedia Hacia una revisión del caso Verdaguer 1958, Les corts…

S’inicià els anys vint com a actor de repartiment, i el 1931 dirigí la seva primera producció, el documental experimental Douro, Faina Fluvial El 1942 dirigí el primer llargmetratge, Aniki-Bobó 1942, sobre els infants del carrer, d’acusades coincidències amb el neorealisme que començava a gestar-se a Itàlia Mal vist per la dictadura salazarista, pràcticament suspengué la seva obra cinematogràfica durant tres dècades, en què visqué d’una explotació agrícola Els anys finals del règim reprengué la realització cinematogràfica amb una sèrie de drames sobre amors frustrats O Passado e o presente…

Estudià dret i ciències polítiques a València i Madrid, i es doctorà a la Sorbona de París l’any 1970 Fou professor a universitats de Bèlgica, Colòmbia, Xile i a l’Autónoma de Madrid Amb el triomf de la Unitat Popular a Xile, el 1970, s’hi traslladà com a expert de la UNESCO per treballar com a conseller personal del president Salvador Allende Com a conseqüència de la seva experiència xilena publicà els llibres Chile el camino político hacia el socialismo 1972, Revolución, Congreso y Constitución El caso Toha 1972, Desarrollo político y desarrollo económico Los casos de Chile y…