Resultats de la cerca
Es mostren 97 resultats
hominització

Hominització, origen i evolució dels homínids
© Fototeca.cat
Antropologia
Zoologia
Procés evolutiu seguit per un conjunt de formes successives de primats que partint d’un avantpassat comú de l’home i alguns pòngids encara no identificats, arriba fins a l’home actual.
Tracta, per tant, d’una branca evolutiva actualment representada per una única espècie, Homo sapiens , però que en el decurs del temps s’ha diversificat, donant formes que s’extingiren i altres que anaren canviant pels mecanismes biològics de l’evolució Les proves que mostren que l’home s’origina a partir d’un avantpassat comú amb alguns pòngids són irrefutables i provenen de camps tan diferents com l’anatomia comparada, l’embriologia, la paleontologia, la genètica o la bioquímica, integrats en l’antropologia física o biològica Evolució dels homínids fins a l’home actual La semblança…
Foix

Armes dels Foix
Llinatge feudal sortit de les dues primeres dinasties de la casa comtal de Foix, l’estirp del qual és el primer comte de Foix, Roger I.
De la línia primogènita, comtal, sorgiren diferents línies secundàries La línia dels comtes de Rabat fou originada per Llop de Foix mort després del 1259, segurament senyor de Saverdun, fill illegítim del comte Ramon Roger I Els seus descendents foren també marquesos de Foix, i s’extingiren el 1698 La línia dels vescomtes d’Ossau fou fundada per Garcia de Foix o de Bearn mort el 1399, primer vescomte de la vall d’Ossau, fill illegítim del comte Gastó III Els seus descendents es cognomenaren d’Ossau El vescomtat d’Ossau fou confiscat el 1463 al seu net Corberan d’Ossau mort el 1463 i fou…
Farnese
Llinatge noble italià originari del castell de Farnese (Laci), que posseí, l’estirp coneguda del qual és Pietro Farnese, senyor de Farnese, comte d’Orvieto (1100) i comanador de la cavalleria pontifícia.
Fou descendent seu Ranuccio Farnese dit el Vell , senyor de Farnese, Montalto i Ischia di Castro, senador de Roma i cèlebre condottiere que comandà els florentins contra els milanesos 1424 i capità del papa Eugeni IV, que l’afavorí amb territoris i riqueses Foren nets seus fills de Pier Luigi Farnese Giulia Farnese , dita la Bella 1474-1524, muller 1489 d’Orsino Orsini i amant del papa Alexandre VI Borja, l’hereu Bartolomeo Farnese , senyor de Farnese, Montalto i Làtera, els descendents del qual ducs de Làtera vengueren el castell de Farnese als Chigi i s’extingiren el 1668, i…
Els pteridòfits primitius: les psilofitates i les psilotates
Les dues classes que veurem a continuació comprenen els pteridòfits més primitius coneguts, caracteritzats per llurs tiges assimiladores telomes ramificades dicotòmicament, amb protostela o actinostela, sense fulles o amb microfilles, sense arrels veritables i amb esporangis típicament terminals situats a l’àpex de tiges, amb totes les espores iguals isospòria Les psilofitates Pteridòfits primitius 1 Rhynia reconstrucció ideal a esporòfit amb esporangis b tètrada d’espores 2 Psilotum nudum a esporòfit b sinangi obert alliberant les espores c espora d protallus Mikel Zabala/Jordi Corbera Les…
rombífers
Paleontologia
Ordre de la classe dels cistoïdeus (equinoderms) que aparegueren a l’Ordovicià i s’extingiren al Devonià, caracteritzats pel fet que les plaques del calze, més o menys globós, presenten estructures romboidals ben marcades.
Eocè
Fragment de maxil·lar i mandíbula d’un cavall fòssil procedent de l'Eocè superior
© Fototeca.cat
Geologia
Segona època del Terciari inferior, compresa entre el Paleocè i l’Oligocè.
És situat entre 54,9 i 38 milions d’anys L' Eocè inferior comprèn els estatges Ilerdià i Cuisià, l' Eocè mitjà el Lutecià i Bartonià i l' Eocè superior correspon al Priabonià El clima de l’Eocè fou càlid la zona tropical s’estenia des de la conca de París fins a Àfrica del Sud i des del Japó fins a Nova Zelanda A les mars càlides es desenvoluparen els foraminífers, en especial els miliòlids, alveolines, nummulits i orbitòlits, els quals arribaren a tenir unes dimensions gegantines i a formar enormes masses rocalloses Entre els molluscs prosperaren els gèneres apareguts durant el Cretaci…
Torre de Cal Rei (Pontons)
Art romànic
Situació Masia fortificada o casa forta del veïnat de Campdàsens de Pontons ECSA - J Bolòs Casa forta situada, actualment, enmig d’un bosquet, al veïnat de Campdàsens, en un altiplà que s’estén a ponent de la població de Pontons, prop de les torres de Cal Xamanet i de Can Guixó Mapa 35-16419 Situació 31TCF745866 Des de la carretera que va de Pontons a Santes Creus, al quilòmetre 11, 6, surt, a mà dreta, una pista que va cap a la Llacuna Després de deixar a l’esquerra Cal Xamanet, veiem davant nostre les restes de Cal Rei JBM Història Malauradament, no disposem de notícies històriques sobre…
clarissa
Cristianisme
Membre del segon orde franciscà femení fundat per santa Clara d’Assís (1212).
Com a regles ha tingut la donada per sant Francesc d’Assís al convent de Sant Damià, única norma entre el 1212 i el 1219, la posada sota protecció de la benedictina 1219, per iniciativa del cardenal Hugolí, futur Gregori IX, la d’Innocenci IV 1247, la dictada personalment per Clara 1253, que reaccionava contra l’anterior en matèria de pobresa, i la d’Urbà IV 1264, que autoritzà els monestirs a tenir propietats El primer monestir català fou el de Sant Antoni de Pàdua, a Barcelona, que posteriorment rebé els noms de Sant Daniel i de Santa Clara, del qual sortiren les fundadores de Pedralbes L’…
Luna
Gran llinatge de rics homes d’Aragó.
Prengué el nom de la vila de Luna, després de la seva conquesta per Bacalla mort el 1094, i n'obtingueren la senyoria en temps de Sanç III Ferrenc, Martin i Lope de Luna , fills de Bacalla, formaren les línies del llinatge De la primera línia dels senyors i comtes de Luna es destacaren, com a collaboradors d’Alfons I, Íñigo Ferrenc de Luna i el seu fill, Lope Ínyigues de Luna , Pero Lopes de Luna y Ximenes de Urrea i el seu germà Artal Lopes de Luna y Ximenes de Urrea mort a Sardenya el 1323, que es casà en primeres noces amb Constança Pere, senyora de Sogorb, neta de Pere II Fou pare de…
canònica

Antigues canòniques i col·legiates canonicals catalanes
© fototeca.cat
Cristianisme
Comunitat de clergues que es regeixen per una regla o cànon, dits canonges o clergues regulars.
L’evolució de les canòniques és dividida per quatre períodes separats per les reformes carolíngia segles VII-IX, gregoriana i augustiniana segle XI i la secularització del 1592 A partir del segle IV continuant l’antic presbiteri hom pot parlar de comunitats presidides pel bisbe, com les comunitats d’Eusebi de Vercelli abans del 370, o la d’Agustí, a Hipona a l’inici del segle V, que serviren de model a les d’Arle i a les de la resta de les Gàllies a la fi del segle V El Concili III de Toledo 589 ja parlà d’aquestes comunitats a la península Ibèrica, i el Concili IV 633 els donà normes…