Resultats de la cerca

El 1837 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou catedràtic de gramàtica i on llegí el treball Clásicos y románticos Moderat i canonge de la seu de Barcelona, fou nomenat predicador de la reina Isabel II Publicà, en collaboració amb Balmes, Manual para la tentación 1842, i entre altres obres, Leyenda de Oro 1844, mena de compendi hagiogràfic Juntament amb Josep Ferrer, Pau Piferrer i Francesc Permanyer fundà el periòdic La Corona 1843

Completà la formació a Itàlia, on llegí Descartes, Newton, Bacon i, sobretot, Locke Establert a Roma, inicià la reforma de la pedagogia portuguesa, fruit de la qual fou el seu Verdadeiro Metodo de Estudar 1746, que provocà una polèmica que assenyala la fi de l’escolàstica a Portugal Proposà la democratització de l’ensenyament i la instrucció de la dona, com també l’ensenyament basat en la llengua materna En literatura es manifestà contrari a la retòrica barroca

Tercer comte de Creixell, senyor de Pontós, Borrassà, Romanyà de Besalú, Vilamorell, la Pobla de Pontós, Sant Miquel de Cavallera i Ordis Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1729 i hi llegí interessants treballs, com un comentari en català de les obres de Tàcit 1735 i Variedad que se halla entre los autores que hablan del origen y nombre de Cataluña 1830, continuat per Orígenes históricos de Cataluña El 1762 fou elegit director de l’Acadèmia

Fou catedràtic de jurisprudència de la Universitat de València Membre de l’Acadèmia de Sant Carles, hi llegí 1783 una oració en què aplegava notícies sobre diversos artistes valencians antics Escriví poesies, en castellà i en català, que es publicaren en la relació de les festes amb motiu de la canonització de Vicent Ferrer València 1762 Traduí Memorias de los sucesos de Valetri 1766, de Castruccio Buonamici, i, també en castellà, les obres de sant Pacià de Barcelona València 1780, traducció per a la qual es preocupà de fixar el text original

Llicenciat a Barcelona el 1943, el 1970 guanyà la càtedra de psiquiatria de la Universitat de Santiago i un any més tard passà a la de Barcelona, de la qual fou degà 1972-79 L’any 1977, pel fet d’ésser el degà més antic, fou nomenat rector en funcions de la universitat durant nou mesos El mateix any ingressà a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, on llegí el discurs "Psiquiatria d’ahir, psiquiatria d’avui i psiquiatria de demà" Fou doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa Llenguadoc

Membre de la Conferència Física 1769, després Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on llegí memòries i dissertacions, entre el 1786 i el 1792, sobre la natura del cuc de seda 1770, la manera de criar les abelles 1771, la composició del nitre i la pólvora 1771, la muntanya de Montjuïc 1780, el carbó de pedra de Tàrrega 1786, el flagell d’erugues als boscs de Collserola 1786, la sal a la muntanya de Cardona 1787, la composició de la muntanya de Montserrat 1789, un linx mort a Catalunya 1790 i d’altres

Fill i hereu de Ramon de Siscar i Fernández-Calderón Advocat, el 1859 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on llegí una traducció castellana de les Geòrgiques de Virgili, publicada el 1881, i diversos treballs d’història Collaborà en la Illustració Catalana i el Calendari Català amb traduccions catalanes d’odes d’Horaci Publicà La iglesia parroquial de Agramunt 1880, La carta puebla de Agramunt 1884 i, amb pseudònim, El primer libro impreso en Tarragona en 1484 1887 Bibliòleg, reuní també una interessant collecció de numismàtica

Sacerdot, tingué diversos càrrecs a l’església parroquial de Sant Tomàs Apòstol i fou arxiver del Collegi del Corpus Christi Entre el 1645 i el 1667 fou catedràtic de matemàtiques a la Universitat de València Participà en diverses reunions acadèmiques que tingueren lloc a València amb poemes festius en castellà, llengua a la qual traduí les obres astrològiques de Francesco Giuntini, que han romàs manuscrites Llegí una poesia a l’Acadèmia dels Sols 1658 i una altra a la Justa a la Verge dels Desemparats 1667, que fou guardonada amb el segon premi

Amic de Bartomeu Pou, durant cinc anys fou professor de retòrica al collegi de Saragossa, des d’on imposà uns nous cànons clàssics contra el barroquisme imperant A Palma regentà una càtedra de filosofia al collegi de Monti-sion foren populars les seves Theses de universa philosophia 1766 i, especialment, les seves tesis marianes 1764, que originaren violentes polèmiques El 1764 llegí un Sermón del iluminado Doctor Raimundo Lulio El 1767 tornava a ésser a Aragó, on féu una versió castellana de l' Apología de Sócrates , inèdita També escriví De rebus balearicis , que s’ha perdut

Professor d’institut, el seu talent literari fou descobert molt tardanament per LSciascia quan llegí el pròleg que havia escrit per a un llibre de fotografies Gràcies a Sciascia, el 1981 es publicà la seva primera novella, Diceria dell’untore , escrita el 1971, guardonada amb el premi Campiello i traduïda aviat a diversos idiomes, on feia servir l’experiència dels anys passats en un sanatori prop de Palerm 1943-46 Posteriorment publicà Museo d’ombre 1982, Argo il cieco 1984, La menzogne della notte 1988, Calende greche 1990 i Qui pro Quo 1991 Morí víctima d’un accident de trànsit