Resultats de la cerca

És, amb GVerga, el principal autor del verisme teatral italià Publicà i estrenà peces en vers, com Una partita a scacchi 1872, i en prosa, com Tristi amori 1887, Come le foglie 1900 i Il più forte 1904 —aquestes tres traduïdes al català per Narcís Oller i publicades per L’Avenç — Fou coautor, amb Luigi Illica, dels llibrets de les òperes de Puccini La Bohème 1896, Tosca 1900 i Madama Butterfly 1905 Dirigí la revista La Lettura i deixà també narracions com el recull Novelle e paesi valdostani 1896

Nebot de PCorneille, es féu conèixer a París per la seva lucidesa intellectual i per la seva contribució a l’expansió de l’esperit filosoficoracionalista del s XVIII Publicà Description de l’Empire de la Poésie 1678 i compongué llibrets d’òpera amb força èxit Dialogues des Morts 1683, Entretiens sur la pluralité des Mondes 1686 i Histoire des oracles 1687 manifesten el seu esperit científic El Discours sur l’Églogue 1687 i la Disgression sur les Anciens et les Modernes 1687 el convertiren en membre de l’Académie Française 1691

El seu nom era Emanuele Conegliano, però el canvià en convertir-se al catolicisme Menà una vida dissipada i fugí a Viena, on collaborà amb WA Mozart, per al qual escriví els llibrets —modèlics— de Le nozze di Figaro 1786, Don Giovanni 1787 i Così fan tutte 1790 n'escriví també per a Salieri i per al valencià Vicent Martín i Soler Una cosa rara, Il burbero di buon cuore , 1786, etc Passà a Londres i fugí més tard a Nova York 1805, on introduí l’òpera italiana i publicà una autobiografia

Collaborador de “Joventut”, El Poble Català , Catalunya , La Vanguardia , “Catalunya Artística”, L’Atlàntida , entre d’altres En poesia, de factura modernista i amb influències d’Apelles Mestres, publicà Brometes, corrandes i altres poesies 1899, i Jovenesa 1906, un recull de poemes classicitzants de to vitalista i dionisíac que dedicà a Frederic Rahola Fou amic de Picasso, que illustrà alguns dels seus poemes També escriví llibrets per a òperes, entre els quals sobresurt el d’ Hespèria 1907, musicat per Joan Lamote de Grignon Algunes de les seves crítiques quedaren recollides en…

Fins el 1762 visqué a Venècia Aquest any anà a París, on escriví textos per a la Comédie-Italienne Carlo Goldoni és considerat el gran renovador de la comèdia italiana En aquest gènere, les seves innovacions constituïren una ruptura amb la tradició de la Commedia dell’Arte Bàsicament, substituí els personatges estereotipats de determinats caràcters o tipus socials per personatges de comportament i afeccions molt més individualitzats i matisats, d’acord amb una visió realista del desenvolupament del drama La complexitat dels personatges repercutí també en els arguments, que esdevingueren per…

Autor de vodevils i de llibrets i alguns cops de música d’òperes còmiques per al teatre de la fira de Saint-Germain, assolí grans èxits, deguts, en bona part, a la interpretació de la seva muller, Marie-Justine du Ronceray, sovint coautora de texts Fou director 1758-69 de l’Opéra-Comique de París Les seves obres més notables són Les amours de Bastien et Bastienne 1753, paròdia de Le devin du village, de Rousseau, i base d’una òpera de Mozart, Les trois sultanes 1761, La fée Urgèle 1765, basada en un text de Voltaire, Les moissonneurs 1768, etc

Sorgit del cercle de Hermann Scherchen utilitzà la tècnica dodecatònica amb gran llibertat Les seves obres principals són les òperes Leonore 1952, Penelope 1954 i Die Schule der Frauen ‘L’escola de les dones’, 1955, totes elles sobre llibrets de HStrobel, així com Furioso , per a orquestra 1947, Concerto for Jazzband and Symphony Orchestra , 1954 una mena de Concerto Grosso Treballà a la Ràdio de la Suïssa alemanya el 1957 prengué la direcció de la Ràdio d’Hamburg, el 1959 la de l’Òpera d’Hamburg i del 1973 al 1980 la de l’Òpera de París

Cantor al Conservatorio dei Mendicanti, el primer dels seus més de vuitanta llibrets és Armida abbandonata 1781, musicat per Ferdinando Bertoni Adscrit al gènere còmic, es mostrà com un seguidor de Carlo Goldoni, amb influències franceses i de la Commedia dell’Arte Collaborà, entre d’altres, amb Gioachino Rossini L’inganno felice , 1812 i Gasparo Spontini Le metamorphosi di Pasquale , 1802, però els seus compositors més habituals foren Giuseppe Farinelli Un effetto naturale , 1803 La donna di Bessarabia , 1817, Simone Mayr Il segreto , 1797 Amor non soffre opposizioni , 1810…

És el protagonista de tres peces de Beaumarchais les comèdies La précaution inutile ou Le Barbier de Séville 1775, on és el típic criat de comèdia clàssica, La folle journée ou Le Mariage de Figaro 1778, on el personatge, enginyós i ple de sentit pràctic, ateny una significació crítica enfront de la noblesa, com una premonició revolucionària, i el drama La mère coupable 1792, on hom posa en relleu la dimensió psicològica del personatge més que no pas la dimensió sociopolítica Sobre llibrets inspirats en aquestes obres, Mozart compongué Les noces de Fígaro i Rossini El Barber de…

El seu nom real era Pietro Antonio Domenico Bonaventura Trapassi Malgrat el seu origen humil, tingué una educació acurada gràcies als seus dots i a diversos protectors El principal fou Gianvincenzo Gravina, el qual li hellenitzà el cognom, pel qual ha estat conegut posteriorment, li proporcionà un coneixement profund dels clàssics i li facilità la publicació de la tragèdia Giustino 1717 Dedicat a la jurisprudència a Nàpols des del 1721, també escriví obres teatrals i llibrets per encàrrec, entre els quals figuren Siface rè di Numidia 1723, Didone abbandonata 1724 -dedicada a la seva futura…