Resultats de la cerca

Presenten bioluminescència Viuen en el plàncton de totes les mars, poden arribar fins a fondàries de 3 000 m, i poden fer des d’uns pocs millímetres fins a uns 20 cm Inclou la gran majoria de ctenòfors, amb uns pocs gèneres repartits en unes 60 espècies, entre les quals cal destacar Leucothea , Pleurobranchia , Hormipfora , Callianira i Cestus , amb l’espècie Cveneris cinyell de Venus Són comuns a les mars dels Països Catalans

Les cèllules són sempre immòbils en fase vegetativa i contenen nombrosos plasts circulars i gotetes de lípids Tenen reproducció sexual oògama, amb els gàmetes masculins flagellats També es multipliquen per auxosporulació Inclou gèneres principalment marins i planctònics, com Coscinodiscus, Rhizosolenia, Biddulphia , solitaris i Chaetoceros , colonial, molt important al plàncton de primavera Cyclotella , de cèllules solitàries planctòniques, i Melosira , de cèllules agrupades en colònies filamentoses, són els més importants de l’aigua dolça

N'és característica la formació de cists endògens, silicificats, generalment en forma d’ampolla i sovint amb un obturador al coll Comprenen espècies amb plastidis generalment parietals, de color daurat algues petites amb un flagel Chromulina o amb dos i la cèllula nua Ochromones , o amb una paret pèctica en forma de didal Kephynion , o bé reunides en colònies esfèriques Synura o ramificades Dynobryon Viuen principalment en el plàncton d’hivern en aigües continentals pures

Neden mitjançant contraccions de tot el cos i mouen violentament les antenes, les expansions dorsals i l’expansió laminar cefàlica Habiten en fons, on es nodreixen de peixos morts, de petits lamellibranquis i d’ofiuroïdeus, però durant la primavera i la tardor pugen a la superfície nedant i s’alimenten de plàncton Són luminescents L’espècie Tleporina Y fimbriata , de color grisós i semitransparent, és comuna sobre el fons fangós de les aigües marines dels Països Catalans

Llevat de casos excepcionals, tenen un exoesquelet, generalment de sílice, el qual s’acumula en les malles de la xarxa ectoplasmàtica que envolta els radiolaris De vegades arriba a tenir un alt grau de complexitat Entre els forats de l’exoesquelet surten pseudopodis rectes, anomenats reticulopodis Tenen reproducció sexual o vegetativa Són organismes que viuen aïllats o en colònies i constitueixen un important element del plàncton marí S'alimenten de flagellats, diatomees i petits crustacis vius

És un peix pelàgic que forma grans bancs i s’alimenta de plàncton En ésser perseguits per les tonyines, els dofins i les llampugues efectuen salts fora de l’aigua, sobretot amb les aletes pectorals, i també amb les ventrals, i planejant cobreixen distàncies de 20 a 40 m, i fins i tot 100 m En salts successius s’ajuden amb l’aleta caudal És comú a l’Atlàntic i a la Mediterrània, bé que no gaire a les costes dels Països Catalans

Tots ells presenten adaptacions particulars a aquesta mena de vida sistemes de fixació, moviment reptant que evita que restin tapats per la pluja de sediments diatomees, cianofícies, sistemes excavadors peculiars peu dels lamellibranquis, etc Els animals solen ésser filtradors o bé s’alimenten de sediment, sobre les fines partícules del qual es concentra per absorció la matèria orgànica de l’aigua En general comprèn comunitats d’estructura complexa i d’una gran estabilitat i que, en menor grau o en major, depenen d’altres comunitats menys estructurades, però més productives plàncton…

El color és blau al dors i blanc argentat a la cara ventral, amb les pectorals de color blau fosc El “vol” s’inicia després d’un curt trajecte per la superfície de l’aigua, durant el qual la caudal fa de propulsor Quan el peix ha aconseguit d’enlairar-se, les pectorals li proporcionen sustentació, però no efectuen cap moviment actiu, ans permeten un planeig d’unes quantes desenes de metres És de costums pelàgics i forma grans bancs S'alimenta de plàncton i és perseguit per tonyines, llampugues, dofins, tintoreres, etc Es troba a totes les mars tropicals i subtropicals

Estudià i exercí la carrera de medicina Dirigí dues expedicions de l’Antàrtic —la primera 1903-05 amb el vaixell “Français”, i la segona 1908-10 amb el “Pourquoi pas"—, en les quals completà la cartografia des de l’arxipèlag de Palmer fins a l’illa Charcot a la qual donà el nom i dugué a terme interessants treballs oceanogràfics Continuà les seves investigacions, especialment sobre el plàncton, a Grenlàndia, l’Atlàntic nord i també la Mediterrània Morí en naufragar el “Pourquoi pas" al Faxaflói, davant les costes d’Islàndia Publicà relacions dels seus viatges i diverses memòries…