Resultats de la cerca

Publicació capdavantera de la premsa esportiva catalana, contenia informació d’esports en general amb una especial atenció al món del ciclisme Durant un breu període del 1898 es fusionà amb El Veloz , de Madrid, i aparegué amb el títol de Veloz Sport  A partir del juliol del 1898 reaparegué amb el nom original, tot i que el febrer del 1899 es fusionà novament i de forma temporal amb el setmanari Los Deportes A partir del 1901 emprengué una nova etapa amb la mateixa línia anterior Sempre fou dirigida per Baldomero Álvarez

Fundada pels antics redactors de la revista El Frontón En fou director Lucas de Oñate, i signaven els articles Zurdo, Santiago, Cecilio de Ozamiz, Utzi i el mateix Lucas de Oñate La capçalera era illustrada amb un gravat del Frontón Barcelonés, entitat a la qual estava vinculada La conjuntura política provocà la seva suspensió temporal, que finalment esdevingué definitiva, al juliol del 1897 quan se n’havien publicat noranta-tres números

Contenia articles de tècnica, biografies de jugadors i cròniques de partits amb dedicació especial als jugats a Catalunya Estigué dirigida per Ricardo Esmandía Bayer, Antoni Rué Dalmau i JM Santaeulària En foren redactors Ricardo Álvarez, JM Tallada, Modesto, El Diablo Cojuelo , Armando Rodríguez, Francisco Aramburu, Milton de Crotona , Isidre Corbinos i José A Castillo, entre d’altres Mostrà una postura crítica envers la premsa esportiva i alguns diaris d’informació general Se’n publicaren com a mínim 245 números

Informava sobre tots els esports, amb especial dedicació al futbol estatal i català Dirigida per Vicenç Loren, al llarg dels anys disposà d’un estol de redactors i collaboradors com Albert Duran, Vicenç Esquiroz, Carles Pardo, Josep Mir, Manuel Amat, Lluís Meléndez i Andreu Avellí Artís Profusament illustrada, publicava reportatges gràfics a càrrec de Bert i Dimas S’encarregaren de l’humorisme gràfic Peñarroya i Muntañola

Llicenciat en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona UAB La seva trajectòria professional inclogué tots els àmbits de la comunicació —premsa, ràdio i televisió— A partir del 1978, treballà a Mundo Diario , Ràdio Barcelona, La Vanguardia i El Periódico , a més de collaborar en nombroses publicacions no diàries, entre els quals destaquen els setmanaris d’informació general El Món , El Temps , Tiempo , Interviú i Mundo Després de ser codirector de la revista Cultura , passà a ser director del diari Avui , on ja collaborava setmanalment amb una crònica política Des…

Informava sobre esports en general com basquetbol o motociclisme, tot i que parava especial atenció al món del futbol Es venia els dilluns amb la crònica dels partits del diumenge, des de primera divisió fins a regional B En fou director José Zubeldia i hi collaboraren Pérez de Rozas i el dibuixant Muntañola, entre d’altres La capçalera mostrava una composició de l’escut de Barcelona i de les anelles olímpiques

Amb un llenguatge ple d’equívocs, satiritzava les altes instàncies federatives i alguns dirigents esportius Fou dirigida per Albert Suñé i alguns dels seus redactors empraren pseudònims com Jorge Torreobesa , La Bugadera Blaugrana o Pessic d’Arbúcies Escrita en català, només se’n publicaren set números

Seguint la tendència del moment, pretenia agermanar l’esport amb la literatura i les belles arts Tot i que abraçà més àmpliament el camp cultural, també tractà el futbol, anuncià vetllades de boxa i publicà cròniques de combats Sortí almenys fins al número 30

Es formà de manera gairebé espontània a mesura que les mares de desapareguts s’anaren trobant amb la finalitat de localitzar els seus fills La cerca esdevingué collectiva, ja que això els donava més suport mutu i més força de cara a l’exterior A partir del 30 d’abril de 1977, prengueren la iniciativa de reunir-se setmanalment a la Plaza de Mayo, davant del palau presidencial, per demanar explicacions als dictadors Un cop acabada la dictadura, i després d’haver estat també l’objectiu de la repressió militar, iniciaren amb més llibertat la cerca dels desapareguts i exerciren una…

Joaquim Parellada i Borràs, conjuntament amb el seu germà, establí una fàbrica de torçats de seda a Rubí el 1859 Era un negoci modest, en el qual treballaven vuit dones La fàbrica tenia 190 aranyes mecàniques i la inversió era de 80 000 rals —4 000 duros— Nou anys més tard, Joaquim Parellada era l’únic titular de l’empresa La fàbrica de torçats s’amplià amb la filatura de seda —30 peroles destinades a produir-la— L’energia era proporcionada per una màquina de vapor de 6 cavalls La producció era de 50 quilograms de seda filada i 200 de torçada, setmanalment Ara hi treballaven 200…