Resultats de la cerca

Llicenciat en filosofia i lletres 1953, inicià parallelament als seus estudis una carrera de dramaturg de forta càrrega social, revolucionària i antifranquista Gran part de les seves obres d’aquests anys foren censurades o hagueren de representar-se fora de l’Estat espanyol Influït per B Brecht i per RM del Valle-Inclán, publicà també el Manifiesto del Grupo de Teatro Realista 1960 De la seva producció cal destacar Cargamento de sueños 1949, Escuadra hacia la muerte 1953, La mordaza 1954, En la red 1959, MSV o La sangre y la ceniza 1965, Oficio de tinieblas 1967,…

Llicenciada en filologia per la Universitat Autònoma de Barcelona 1973, com a actriu es formà a l'Institut del Teatre Debutà el 1974 amb Les Troianes d’Eurípides De la seva trajectòria posterior hom pot esmentar   El balcó 1980 de Jean Genet, Al vostre gust 1984 de Shakespeare, Oh, els bons dies 1984 de Samuel Beckett, La marquesa Rosalinda 1988 de Ramón María del Valle-Inclán, Elsa Schneider 1989 de Sergi Belbel, Restauració 1990, obra del seu company Eduardo Mendoza , amb el qual collaborà sovint,  La Senyora Florentina i el seu amor Homer 1995 de Mercè Rodoreda,…

Feu estudis d’arquitectura i d’escenografia a Barcelona S'inicià com a dibuixant però aviat s’interessà pels aspectes plàstics de la matèria Conrea un informalisme amb escasses referències a elements concrets i recorre molt sovint a l’ús de materials tèxtils Són característiques les seves entonacions càlides Treballà durant un temps a Mèxic, on fou molt influït per l’art indígena Com a escenògraf, collaborà estretament amb Fabià Puigserver i Plana , amb el qual participà a El público , de F García Lorca 1986, obra dirigida per Lluís Lluís Pasqual i Sánchez , per al qual ha creat els espais…

Amb un domini extraordinari del llenguatge, l’autor ofereix una amarga visió “esperpèntica”, caricaturesca, de l’Espanya d’Isabel II, que satiritza sense pietat

N'hi ha antecedents als teatres grec i romà, però com a gènere es desenvolupà a partir de les actuacions dels joglars durant el s XIII, i es consolidà a França al s XV Le garçon et l’aveugle 1276, d’autor anònim, i el Jeu de Robin et Marion 1283, d’Adam de la Halle, en són els primers exemples coneguts però la mostra més important i divulgada sorgí amb la Farce de maître Pathelin ~1464, anònima A Itàlia entroncà amb la Commedia dell’Arte i trobà expressió, al Vèneto, amb les obres d’Angelo Beolco, dit Ruzzante s XVI, i prengué elements barrocs en l’obra del seu seguidor, Andrea Calmo A Nàpols…

La pèrdua de les darreres colònies el 1898 esdevingué simbòlica de la decadència del país i del rebuig que aquesta provocava en el grup Hom sol incloure-hi, entre els membres més representatius, els escriptors Azorín i Miguel de Unamuno, el novellista Pío Baroja, el filòsof Ramiro de Maeztu, el poeta Antonio Machado i el dramaturg Jacinto Benavente Amb menys freqüència, hi són citats també Ramón María del Valle-Inclán, i els poetes Rubén Darío i Juan Ramón Jiménez Hom hi associa pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana El concepte de…

Començà a treballar dins el teatre d’afeccionats, i ingressà com a professional a la companyia de Josep Santpere, amb qui interpretà diversos vodevils, com Les píndoles d’Hèrcules , que obtingué un gran èxit Atreta per un teatre més ambiciós, estrenà Andrònica 1910 i La reina jove 1911, d’Àngel Guimerà, que representaren la seva consagració definitiva Dedicada també al cinema, entre 1909 i 1915 intervingué en una sèrie de films a Barcelona El 1914 passà a Madrid, on es convertí en la primera figura del teatre castellà, en el qual imposà autors que venien a combatre el teatre postbenaventí,…

Els personatges, antiheroics, s’expressen en un llenguatge resultant d’una recreació estilística de la parla popular i colloquial, i l’acció, sovint feta de situacions extremes, ofereix allusions constants a la realitat social i política del moment, com en Luces de Bohemia 1920, Tirano Banderas 1926, la trilogia d' El ruedo ibérico 1927 o Martes de carnaval 1930

Vida i obra Net d’ Adolf Marsillach i Costa i fill del periodista Lluís Marsillach Estudià dret a la Universitat de Barcelona i parallelament s’inicià com a actor 1946 en el quadre escènic de Ràdio Barcelona i el Teatre de Cambra de Barcelona El 1950 fou contractat pel Teatro Nacional María Guerrero de Madrid, ciutat on s’installà i desenvolupà la major part de la seva carrera El 1955 retornà temporalment a Barcelona per debutar com a director d’escena al teatre Windsor Posteriorment formà companyia pròpia 1956, dirigí el Teatro Español de Madrid 1965, fundà el Centro Dramático Nacional 1978…

S’inicià en la música amb el seu pare, Jordi Soler Bachs, i posteriorment feu estudis de guitarra al Conservatori Superior de Música de Barcelona i amplià cursos de guitarra amb Gracià Tarragó Treballà encara la guitarra amb Stephen Murray a Londres 1968 Amb una sòlida formació, influït per la música clàssica i les avantguardes, conreà l’estètica flamenca amb Manuel Molina, Diego del Gastor 1971, Juan el Camas i Joselero de Morón Més tard alternà amb Taj Mahal 1972 i amb Léo Ferré 1981, amb qui enregistrà dos discos a Itàlia De molt jove participà en grups com Els Xerracs i Pic-Nic, i…