Resultats de la cerca
Es mostren 833 resultats
Yolanda Pallín Herrero
Teatre
Dramaturga i directora teatral castellana.
És llicenciada en filologia i art dramàtic Forma part de la generació d’autores sorgida durant la dècada dels noranta, que orienten la creació dramàtica cap a noves possibilitats del discurs textual Entre les seves obres destaquen Los restos de la noche premi María Teresa León 1995, Los motivos de Anselmo Fuertes premi Calderón de la Barca 1996, DNI 1999 i Las Manos premis Ojo Crítico i La Celestina 1999, primera entrega de la Trilogía de la Juventud , escrita conjuntament amb JRFernández i JYagüe El 1995 fundà Noviembre Compañía de Teatro, amb la qual ha dut a escena obres com…
Àngels Aymar i Ragolta
Literatura
Actriu, autora i directora de teatre.
Es diplomà en relacions públiques per la Universitat de Barcelona 1980 i llicencià en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona 1983, i amplià estudis a Nova York i a París Ha actuat, entre d’altres, a les obres Antaviana 1978, dirigida per Joan-Lluís Bozzo, Freaks 1983, A Alonso, Baal 1983, Joan Ollé, La primera de la classe 2000, Els viatgers de l’absenta 2007, F Roda i Quid pro quo 2008, G Vázquez És autora de les obres La podrida 1994, La furgoneta 1995, premi Cassandra, Esquerdes 1996, Tres homes esperen 1996, Aurora 1997, Entre el dubte i el matís 2001, que també dirigí i…
,
Youssef Chahine
Cinematografia
Director de cinema egipci.
De familia acomodada d’origen grecolibanès i cristiana, estudià en una escola anglesa, i posteriorment anà als EUA a estudiar cinema i art dramàtic En tornar a Egipte, començà fent tasques d’ajudant de direcció i el 1950 rodà el seu primer llarg-metratge, Baba Amin ‘Pare Amin’, i l’any següent Ibn el Nil ‘Fill del Nil’, 1951 fou presentada al Festival de Canes De la seva producció una quarantena de títols hom pot esmentar també Bab el Hadid ‘Estació central’, 1958, Siraa Fil-Wadi ‘Lluita a la vall’, 1954, que donà a conèixer Omar Sharif la trilogia semiautobiogràfica Iskanderija…
Josep Cruz i Moratones

Pep Cruz en una escena de l’obra Una història Catalana (2011)
© TNC / David Ruano
Teatre
Actor i director teatral.
De formació autodidàctica, debutà el 1968 amb la companyiaTeatre Experimental Independent de Banyoles El 1971 es feu càrrec del Teatre Experimental Independent de Sant Marçal, grup vinculat al teatre de titelles Fou cofundador, el 1984, de l’Agrupació de Teatre de les Comarques Gironines, que agrupa més de 40 grups amateurs i professionals Com a actor ha participat en nombrosos muntatges Cyrano de Bergerac 1985 i Infantillatges 1986, de la Companyia Flotats Mar i Cel 1988 i Flor de nit 1992, de Dagoll Dagom…
Joan Fontaine
Cinematografia
Actriu cinematogràfica nord-americana de nom de naixement Joan de Beauvoir de Havilland.
Germana de la també actriu Olivia de Havilland , el 1919 es traslladà a San Francisco EUA Estudià Art Dramàtic amb l’alemany Max Reinhardt, a Los Angeles, i el 1935 debutà en el cinema amb el pseudònim de Joan Burfield com a secundària a la pellícula No More Ladies , d’Edward H Griffith, i poc després adoptà el cognom de la seva mare Fins el 1966 participà en uns cinquanta films El 1941 obtingué l’Oscar a la millor interpretació femenina per Suspicion d’Alfred Hitchcock, el qual ja l’havia dirigida l’any anterior a Rebecca Altres films seus que mereixen ésser esmentats són…
Carme Sansa i Albert

Carme Sana i Albert, en la representació d’Aloma
© TNC / David Ruano
Teatre
Actriu.
Formada a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, des del final dels anys seixanta, ha estat una de les actrius més assídues de l’escena catalana Ha interpretat obres molt diverses, d’autors Salvador Espriu, Bertolt Brecht, Marguerite Duras, Carles Batlle, Albert Mestres, Claudio Magris, sota la direcció de Joan Castells, Boris Rotenstein, Ricard Salvat o Calixto Bieito Ha estat també important el seu vessant de recuperació del cabaret català Ha actuat també molt sovint a la televisió, tant en obres teatrals com en sèries i telefilms, gairebé sempre per als canals en català Hom pot esmentar les…
Asghar Farhadi
Cinematografia
Director cinematogràfic iranià.
Graduat per l’Escola d’Art Dramàtic de Teheran, posteriorment es diplomà en direcció teatral per la Universitat Tarbiat Modares Autor de telefilms i sèries per a la televisió pública iraniana, fou guionista d’ Ertefa’e Past ‘Cims baixos’, el film d’Ebrahim Hatamikia que guanyà l’Oscar a la pellícula de parla no anglesa el 2002 Debutà com a director amb Raghs dar ghobar ‘Ballant sota la pols’, 2003, on ja evidencia l’interès per la problemàtica social que marca tota la seva producció Els títols posteriors l’han convertit en un dels cineastes iranians amb més projecció…
Grup del Teatre Independent del CICF
Teatre
Formació teatral fundada a Barcelona el 21 de març de 1966 per diverses persones antigament vinculades a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.
Fou creat per Feliu Formosa , que fou també el primer director dramàtic, juntament amb Francesc Nello La sigla CICF del nom prové del primer local cedit al grup, el Centre d’Influència Catòlica Femenina El 1967 participà en l’operació coneguda com a off-Barcelona , amb la qual s’endegà una temporada teatral fora del circuit oficial a l’Aliança del Poble Nou, representant unes estrenes d’una gran qualitat Els baixos fons , de Maksim Gor’kij, i Les noces de Fígaro , de Beaumarchais Representaren també La cova del drac Txaf 1966, Simfonia americana 1966, L’Arca de Noè al port d’…
contratenor
Música
Terme que des del final del segle XVI designava el cantant masculí amb tessitura de contralt i que, des de mitjan segle XX, es refereix de forma genèrica a les tessitures elevades de la veu masculina en el repertori de la música anterior al 1830.
A causa de l’esmentada evolució terminològica que, al llarg del segle XV i el començament del XVI, convertí contratenor altus en altus i contraltus , i contratenor bassus en bassus i contrabassus , aquestes noves formes passaren a ser progressivament identificades amb les tessitures masculines que les interpretaven, amb la qual cosa el terme contratenor, en el seu sentit original, començà a desaparèixer d’Europa A Anglaterra, però, al final del segle XVI, mentre T Morley se servia encara del terme counter per a referir-se a una veu polifònica superior al tenor, es començava ja a establir la…
crucifixió
Crist en la Creu, representació de la Crucifixió que féu el pintor flamenc Rogier van der Weyden (1399-1464)
© Corel Professional Photos
Art
Arqueologia
Figuració artística de la crucifixió de Crist (o, també, d’algun sant).
Hom parla de crucifixió quan, a més de Crist clavat en creu, hi apareixen uns altres personatges els dos lladres —Dimes a la seva dreta i Gestes a la seva esquerra—, la Mare de Déu i l’apòstol Joan, etc També és anomenada calvari Quan és limitada a la figura central, Jesús clavat a la creu, hom parla de santcrist o de crucifix Les característiques de la figura central sofrent o triomfant valen tant si es tracta d’una crucifixió com d’un crucifix, i són també reflectides en la representació de la creu sola, sense la imatge del crucificat Les primeres representacions conegudes de la crucifixió…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 31
- 32
- 33
- 34
- 35
- 36
- 37
- 38
- 39
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina
