Resultats de la cerca

Fill del també compositor Johann Cristoph Toeschi, estigué, com el seu pare, al servei de la cort de Munic La seva mala salut feu que el 1789, després de nou anys en el seu càrrec, es veiés obligat a abandonar-lo El 1801 fou nomenat compositor de cambra del regne de Baviera Entre les seves obres hi ha simfonies, concerts, ballets i danses La seva música està vinculada a l’Escola de Mannheim, en el desenvolupament de la qual tingueren un paper destacat els membres de la seva família

Fill de l’organista Isaak Hassler i germà dels compositors Hans Leo i Kaspar Hassler, rebé la primera formació musical del seu pare Durant algun temps estigué sota el patronatge de Christoph Fugger, de qui fou organista de cambra També fou organista a la cort dels Hohenzollern a Hechingen entre el 1597 i el 1601, i més tard, a la cort imperial de Rodolf II a Praga Escriví un llibre de madrigals a sis veus, publicat a Nuremberg el 1600, música vocal religiosa i algunes composicions per a tecla Participà també en diversos negocis miners

Des del 1547 fins al 1551 fou director musical de l’Acadèmia Filharmònica de Verona Després passà a ocupar el càrrec de mestre de capella de la catedral de Treviso S’han conservat algunes cartes seves que donen informació molt abundant i interessant sobre aspectes de caràcter interpretatiu, especialment sobre l’ús d’instruments en combinació amb les veus en motets i madrigals Escriví molta música religiosa, madrigals i altres composicions profanes El seu estil estigué molt influït per l’escola veneciana d’A Willaert La major part de la seva producció sacra ha desaparegut

Possiblement estigué relacionat amb Arnold de Lantins, ja que les seves respectives obres apareixen en les mateixes fonts i coincideixen en els gèneres cultivats Hugo de Lantins treballà a Venècia i al servei dels Malatesta Segurament mantingué contactes amb Guillaume Dufay Se n’han conservat diversos moviments de missa, cinc motets, quatre cançons italianes i una dotzena de rondeaux en francès La seva música es caracteritza per un ús molt primerenc de la tècnica de la imitació, que cap altre compositor de la seva generació no utilitzà tan a bastament

Fou el primer organista beneficiat de la catedral de Zamora, on estigué actiu almenys entre el 1707 i el 1716 El mateix any 1707 publicà a Salamanca un tractat sobre diversos aspectes de la teoria i de la pràctica musicals el cant pla, la polifonia, el contrapunt i la composició Médula de la música teórica Participà en la polèmica generada per la Missa Scala Aretina , de Francesc Valls, amb dos opuscles publicats el 1716 on es mostrà favorable a la controvertida dissonància de segona menor de la missa de Valls

Les dades que es tenen sobre ell són escasses Se sap que estigué actiu a Barcelona entre el 1878 i el 1902, i que la seva editorial, anomenada Guardia Rabassó y Cía, era una de les més importants de la Barcelona del final del segle XIX, i que publicava partitures de tots els gèneres en voga a l’època El 1895 amplià el negoci amb l’obertura d’una sucursal a Saragossa El 1902 Guardia Rabassó y Cía fou adquirida per una editorial més gran, Sindicato Musical Barcelonés Dotesio

Estudià a les universitats de Colònia i Berlín Del 1924 al 1927 fou mestre repetidor i director d’orquestra al Teatre de Saarbrücken Durant el període 1935-62 fou clavecinista del grup cambrístic Scheck-Wenzinger, i del 1939 al 1944, professor de la Hochschule für Musik de Berlín El 1946 es feu càrrec de la direcció dels cursos d’instruments històrics a Friburg, al capdavant dels quals estigué fins el 1969 Collaborà sovint amb la Capella Coloniensis És autor d’algunes obres de música de cambra i corals, i també de lieder

En la dècada de 1910 dirigí el setmanari El Sport i, més tard, La Jornada Deportiva 1921-25 i Mundo Deportivo 1929-39 Durant un temps compaginà la tasca periodística amb l’arbitratge El 1919 fou escollit president del Collegi Català d’Àrbitres, encara que renuncià al càrrec Xiulà partits del Campionat de Catalunya i d’Espanya, i dirigí la final del Campionat d’Espanya 1918 Estigué també molt vinculat a l’Universitari SC, club del qual fou president i secretari, a més de jugador Al final del 1936 fou seleccionador català

Començà a jugar a l’Escola Virolai de Barcelona i després ho feu al CP Sitges i el CT Barcino La temporada 1994-95 deixà els patins per dedicar-se a entrenar Començà en el Virolai, després anà als Maristes de Sants i la temporada 1997-98 s’incorporà a l’hoquei de base del CP Vic, en el qual estigué set temporades La temporada 2007-08 marxà al CP Tenerife, amb el qual debutà en una banqueta de l’OK Lliga i guanyà la Copa de la CERS

Fou fundada l’any 1965 per Pere Vergés Farrés amb els principis pedagògics que caracteritzaren l’Escola del Mar de Barcelona, que ell mateix dirigí Tingué la natació com a assignatura esportiva de referència i, durant força anys, membres de la nissaga Bernal, ben coneguda per la seva vinculació amb aquest esport, foren professors de natació Carme Ponsati també fou una de les impulsores de la seva pràctica Com que l’objectiu era ensenyar a nedar, no intervingué en competicions regulars, tot i que, en algun moment, estigué afiliada a la Federació Catalana de Natació