Resultats de la cerca

Ensenyà història de la filosofia a la Universitat Rovira i Virgili, on era catedràtic 1985-2007 Els seus dos àmbits d’estudi principals han estat la cultura clàssica, grega i llatina, i el pensament modern Amplià estudis de la seva especialitat a Heidelberg, Ratisbona i Berlín És membre de la Societat Catalana de Filosofia Institut d’Estudis Catalans i corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona Entre les seves obres cal esmentar Falange y filosofía 1976, El espíritu y la vida en Max Scheler 1982 i Les arrels romàntiques del present 1997

Diputat per Extremadura a les corts de Cadis, es distingí pel seu liberalisme en tornar Ferran VII fou empresonat a Melilla, fins a l’inici del règim constitucional 1820, durant el qual presidí les primeres corts, redactà el codi criminal 1822 i fou ministre de gràcia i justícia 1823 Amb el retorn de l’absolutisme s’expatrià però després de l’aixecament de La Granja 1836 fou nomenat president del govern i dugué a terme una àmplia obra de restauració de la legislació liberal dimití després de la rebellió de Pozuelo de Aravaca

Féu estudis amb Melcior Rodríguez i Alcàntara, i els amplià amb Enric Morera Residí a Brusselles, on estrenà amb èxit Autor d’obres escèniques Las bodas de Camacho 1903, amb text de Jacint Grau i Delgado, La cegueta, amb text de Modest Urgell, Les amants de Palerme, òpera en tres actes, i l’opereta Barnum Estrenà al Théâtre de la Monnaie, de Brusselles, el poema simfònic Soir Confidentiel 1913, amb text de Jean Delville Compongué poemes simfònics, arranjà cançons populars catalanes l' Andante Elegíaco 1902 i Primavera 1914

Estudià cirurgia a Cadis i fou cirurgià militar El 1789 fou catedràtic del collegi de cirurgia de Cadis Pensionat, amplià estudis a París Fou catedràtic i director d’anatomia del collegi de cirurgia de Madrid Juntament amb Jaume Bonells publicà un Curso completo de anatomía del cuerpo humano , en cinc volums 1796-1800, que recollia els darrers avenços europeus en anatomia i que serví de text bàsic durant mig segle Nomenat cirurgià de cambra dels reis Carles IV i Maria Lluïsa 1795, els acompanyà a Roma en llur exili 1809

Membre d’una família de músics i nen prodigi, després d’estudiar a Varsòvia debutà quan només tenia vuit anys Posteriorment amplià els estudis amb J Field i S Thalberg Feu nombroses gires de concerts, que el menaren des de París fins als Estats Units i de Sant Petersburg fins a Sibèria Hom en destacà el seu estil brillant i desimbolt, unit a la vegada a una gran tècnica Compongué nombroses peces per a piano, algunes de saló i d’altres per a concert a més, escriví dues òperes i obres simfòniques

Inicià els estudis musicals a Granollers, i més tard els amplià a l’Acadèmia Granados Fou deixeble d’Enric Morera a Barcelona i de Vincent d’Indy a París Director de la Banda Municipal i del Conservatori de Música de Vic, dirigí també l’Orfeó Vigatà El 1922 es traslladà a Madrid per dedicar-se a la direcció d’orquestres de teatre En el catàleg de la seva obra es poden trobar diferents sarsueles, com El cant del pirata 1912 i La emboscada , estrenada al Teatro Avenida de Buenos Aires el 1929

Al mes de juny del 1726 fou nomenat mestre de capella del Palau de la Comtessa de Barcelona, com a successor de Josep Picanyol Ocupà el lloc durant trenta anys, al llarg dels quals hi impulsà diverses iniciatives, com ara la reorganització de la capella musical, que amplià amb places per a violí, oboè i fagot El 1756 Josep Duran li succeí en el càrrec Tria compongué diversos oratoris, com per exemple La fábrica del arca de Noé en San Cayetano i El misterio de Terebinto , entre altres obres

Inicià la seva formació a Armagh, i després l’amplià al Royal College of Music de Londres amb mestres com ChV Stanford i F Taylor El 1888 fou contractat com a professor d’harmonia al mateix centre, càrrec que combinà amb el de professor resident de diferents colleges de Cambridge Quan morí, Stanford el succeí Compongué opéras comiques - Pickwick Papers 1922-, odes i obres vocals amb acompanyament instrumental, interpretades als festivals anglesos de Leeds i Hovingham A més, publicà estudis sobre la cançó popular irlandesa i també obres religioses

Fou deixeble de P Heininen a l’Acadèmia Sibelius de Hèlsinki, i posteriorment amplià estudis a Nova York, Friburg i París Guanyador de diferents premis, compagina la seva activitat compositiva i la pràctica musical com a pianista i director d’orquestra És professor de música electrònica a l’Institut de Recherche et de Coordination Acoustique-Musique de París i entre el 1979 i el 1983 dirigí la Biennal de Hèlsinki De la seva producció sobresurten Threnos 1973, per a orquestra de corda, i el preludi orquestral Koi 2000

La seva formació pianística s’inicià amb el mestre Joan B Pujol Amplià els estudis a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on obtingué, ex aequo amb Ricard Viñes, el primer premi de piano Assolí una gran notorietat en els concerts que oferí durant l’Exposició Universal del 1888 Alternà els recitals com a solista amb la funció de l’acompanyament pianístic, tant a Catalunya com en diversos països europeus, sovint amb el seu fill, el violoncellista Josep Ricart i Matas Fou professora de piano del Conservatori Superior Municipal de Música