Resultats de la cerca

Ha realitzat estudis d’història, filosofia i filologia hispànica, i ha estat periodista a El Temps , Serra d’Or , Leer , La Vanguardia , Avui , Papers , etc En poesia, ha publicat les obres Als plecs de l’hivern 1987, L’abril a Luanco premi Ausiàs Marc, Gandia, 1990, Llegenda 1992, Lectures d’un segle premi Salvador Espriu 1993, Far de llum grisa 1997, premi Miquel de Palol, La vida fosca 1999, premi M Mercè Marçal, Llibre de la quietud 2003, premi de la crítica del País Valencià 2004 i Premi Vicent Andrés Estellés 2002 i La veritat cansa 2005, Premi Alfons el Magnànim També ha publicat les…

Fou membre d’una família de músics, formada pels seus germans Lambert  i Marià, i Vicent —fill de Lambert— i Joan Baptista —fill de Marià— Tots ells foren cabdals en el panorama valencià del segle XIX Ingressà com a escolà o cantoret al Collegi del Corpus Christi-Patriarca de València el 1822, molt més jove del que permetien les normes del centre gràcies als seus bons dots per a la música, i hi romangué fins a divuit anys Fou deixeble de Josep Morata aleshores mestre de capella i de l’organista Antoni Lureta, el qual reemplaçà l’any 1842 —càrrec que conservà la resta de la seva vida— El 1848…

Un bon nombre era d’ascendència catalana especialment valenciana, illencs i rossellonesos La presència menorquina fou la més nombrosa, des de la conquesta francesa d’Algèria 1830, i tendí a fer-se definitiva, mentre que la de les comarques valencianes del sud conca del Vinalopó, l’Alacantí i la Marina fou temporera durant molt de temps Hom no posseeix dades que en permetin una avaluació numèrica Els menorquins s’establiren sobretot a la zona central Fort de l’Eau, Ain Taia, etc els valencians sobretot a l’Oranès Orà, Sidi Bel-Abbès, Mers El-Quebir, la Sènia, etc No trencaren mai els vincles…

Estudià filosofia, teologia i ciències de l’educació, i treballà de professor de secundària Collaborà en diferents publicacions, com Saó  i Valencia Semanal Debutà, en castellà, amb Dédalo 1978 i Fragmentos con figuras para un vaso minoico 1979, i a partir dels anys vuitanta escriví sempre en català Partitura laberint 1984, premi Ausiàs Marc de poesia de Gandia 1983, Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies 1986, premi Vila d’Aquàs 1985, Bagatel les 1990, Cant espiritual 1992, Pietà 1993, Cant temporal 2000, La dansa de les hores 2006, l’antologia Poesia reunida 1979-2006 2006 i  …

Es llicencià en filosofia i ha exercit com a editor, professor de català i periodista És també dinamitzador cultural i fou guionista de l’espai gastronòmic de Canal 9  Menjar i viure La seva obra sovint és ambientada a la seva ciutat natal Ha publicat les novelles Finale 1990, premi dels Escriptors Valencians 1991, Les veus de la família 1992, Mela 1997, Maig 2006 i  Ulisses II 2008, premi Mallorca 2007 les narracions Les veus de la ciutat 1999 i Germà fanal 2015, de temàtica infantil i juvenil, i el dietari Un corrent interminable 2000 Entre d’altres, també és també autor de l’…

Feu estudis de pedagogia i exerceix de professor Treballa a la Sindicatura de Comptes de la Generalitat Valenciana com a traductor i corrector És collaborador habitual de diferents mitjans de comunicació, com El Temps i Saó S’inicià amb el recull de poemes Les quotidianies d’Arístides 1981, que guanyà el premi Abril del 1979, al qual seguí Saxo 1987 El gruix de la seva obra, però, el forma la narrativa, que inclou els volums de contes Hipòtesi 1991, premi de narrativa breu Vila de Mislata 1990, Legítima defensa 1991, premi Víctor Català 1990 i premi de la Crítica dels Escriptors Valencians…

Treballà també a Gandia, on contractat per Maria Enríquez 1501 es comprometé a pintar el retaule de la collegiata, desaparegut el 1936 Protegit per aquesta dama hi pintà també el retaule del convent de Santa Clara —conservat només en part— i diverses obres per al palau ducal Féu el 1512 el retaule de l’església de Santiago de Vila-real, on uns anys abans, possiblement, féu el retaule del Salvador Tornà a treballar a la seu de València 1513-14 i pintà un retaule, perdut, per a l’església parroquial de Castelló Hom li adjudica obres com una Sacra conversació ~1490 Londres, National Gallery —…

Afiliat 1931 a les Joventuts Socialistes, el 1932 obtingué el títol de mestre Poc després d’aconseguir plaça fou mobilitzat pel bàndol republicà Després de la Guerra Civil fou condemnat a vint anys de presó, però al cap de tres anys sortí en llibertat i pogué exercir fins el 1954 des del 1947 com a director del Collegi Politècnic de Sant Josep, a Alacant Durant els primers anys del franquisme s’involucrà en la reorganització del PSOE en la clandestinitat, però se separà del partit el 1962 seguint Rodolf Llopis , de qui era molt pròxim Del 1954 fins a la jubilació 1981 treballà en una caixa d’…

Era fill de Francesc de Sagarriga i de Vilarig, senyor de Creixell, Pontós i Borrassà, i de Clara de Pau, castlà del castell de la Garriga, del municipi de Viladamat Alt Empordà i partidaris de la reina Sibilla de Fortià Fou bisbe de Lleida del 1403 al 1407, en què el papa Benet XIII el féu arquebisbe de Tarragona Des del 1406 secundà els esforços de Jaume de Prades i d'Arenós per posar fi al Cisma d’Occident Mantingué la mateixa posició al concili de Perpinyà 1409 Fou un dels més actius i moderadors en el parlament català de l’interregne 1410-12 Estengué la seva acció pacificadora a un…

Vida i obra Al cenacle literari valencià dit Acadèmia d’Apollo 1826-27, on es polemitzà a propòsit dels seus Ensayos poéticos 1826, i a la tertúlia de Mariano de ↑ Cabrerizo es relacionà amb escriptors castellans com Juan Nicasio Gallego i Eugenio de Tapia i amb els valencians que participaren en la incorporació del romanticisme potser també amb el català Ramon López i Soler, que l’hauria influït en l’opció de la novella històrica Publicà novelles sentimentals com  Voyleano, o la exaltación de las pasiones , 1827, deutora del Werther de Goethe, malgrat el que, potser per…