Resultats de la cerca

El poble de Castellonroi és situat a l’esquerra del Reguer, a 454 m d’altitud Aquest indret ha estat identificat per l’arqueòleg R Pita Mercé amb Hisn al-Roso o Oasr al Roig , un nucli fortificat de població mossàrab, tributari del districte de Lleida, on, segons els annals palatins d’al-Hakam II, l’any 969 es revoltà Abul-Ahwas al-Tudjibí, que comptà amb l’ajut del comte Unifred Bernat de Ribagorça, fins que la sedició fou controlada pel cadí de Lleida 975 Castellonroi, documenta Castellon , va ser conquerit als musulmans pel vescomte Guerau I Ponç de Cabrera en el decurs de la…

Esglaonat en un vessant amb l’església al capdamunt, el poble és petit, format per cases amb teulats de dos vessants El Spill del 1519 en fa una bona descripció Diu que el sòl de la vila fa de muralla perquè per una part hi ha una vall o espadat i per l’altra, en un gran balç de roca, hi ha el riu L’església, al cap de la població, feia de castell hi havia una sarbatana, una espingarda i un bossó L’església parroquial de Sant Pere d’Aós és romànica, però ha estat força modificada és d’una nau amb capelles laterals i l’absis transformat en rectangular A migdia hi havia antigament un porxo, les…

Comprenia els corregiments de Lleida, Tortosa, Tarragona i el sector del de Cervera al sud del Llobregós El prefecte residia a Lleida els antics corregiments, una mica modificats, esdevingueren els districtes de Lleida, Tortosa, Tarragona i Cervera Havia de comprendre 31 cantons i 165 nous municipis, però no tots tingueren temps d’organitzar-se només al districte de Tortosa fou possible d’establir totalment l’administració francesa En fou el primer prefecte el vescomte Alban de Villeneuve

Fou cedit pel comte Ramon I de Tolosa i de Llemotges al seu fill Fulcoald I de Llemotges mort vers el 886, que el 852 ja havia estat associat pel seu pare al govern d’aquest comtat Fou succeït pel seu fill Hildebert I de Llemotges mort vers el 904, i aquest pel seu fill Hildegar I de Llemotges mort vers el 945, que hom considera el primer vescomte efectiu de Llemotges, car en realitat els anteriors eren comtes

Des del vescomte Ricard I mort en 1134/35 els vescomtes de Rodés, esdevinguts comtes de Roergue i feudataris dels comtes de Tolosa, deixaren el títol vescomtal per emprar solament el de comtes de Rodés, Hug II mort el 1196 vengué el vescomtat de Lodeva 1186 al bisbe de Lodeva Hug IV mort el 1275 ratificà aquesta venda i era feudatari del comte de Barcelona pel seu vescomtat de Carladès Rodés seguí les mateixes vicissituds que el comtat de Roergue

Fill de Ramon II de Canet Confirmà i augmentà diverses vegades les franqueses de les seves senyories, particularment abans d’anar-se'n a l’expedició contra els musulmans de Múrcia 1265 Participà en les lluites feudals contra Guillem VI, vescomte de Castellnou 1275, que obligaren l’infant Pere a intervenir Més tard serví Jaume II de Mallorca i signà com a testimoni l’acta d’homenatge retut per aquest a Pere II de Catalunya-Aragó

El lloc d’Erasús és conegut des del segle X, però no és fins el 1050 que és documentada la torre d’Erasús Ermengarda, filla del vescomte Isarn de Pallars, l’havia deixat al seu marit Arnau Dacó, identificat com a senyor de Montferrer Com que Erasús era inclosa dins el terme de Castellciutat, és possible que al principi del segle XII, quan aquest passà al vescomtat de Castellbò, la vila d’Erasús també s’hi integrés

Aquesta església és esmentada en un document datat l’any 1055, en què el vescomte Bernat i la seva muller Adalgarda donaren a Santa Maria de la Seu el lloc i l’alou de Puiol Derrant , situat entre els castells d’Aramont i Galliners —afrontava pel nord i per llevant amb Aramont, pel sud amb Galliners, i a ponent amb la Noguera—, i la meitat de les dècimes, primícies i oblacions de la seva església dedicada a sant Martí

Fou donada el 1390 pel rei a Ramon de Peguera i de Cervelló, castlà de Peguera El seu fill, Ramon de Peguera i de Torrelles, la donà el 1438 al seu nebot Galceran VII de Pinós-Fenollet i de Mur , baró de Pinós, vescomte d’Illa i Canet Passà més tard als Castre-Pinós, que el 1494 la vengueren a Francesc Galceran de Pinós, baró de Gironella, fill illegítim de Galceran VII El 1586 passà als Agulló

Havia estat mestre en teologia i ardiaca de Salamanca Intentà de bandejar les doctrines albigeses infiltrades al bisbat És conegut, sobretot, per haver condemnat, junt amb l’inquisidor Pere de Cadireta, la memòria d’Arnau, darrer vescomte català de Castellbò, mort el 1226 La condemna fou feta, malgrat que Arnau s’havia reconciliat amb l’Església, possiblement a conseqüència de la insubordinació dels comtes de Foix i vescomtes de Castellbò, feudataris, per Andorra, de la mitra d’Urgell