El poble de Castellonroi és situat a l’esquerra del Reguer, a 454 m d’altitud. Aquest indret ha estat identificat per l’arqueòleg R. Pita Mercé amb Hisn al-Roso o Oasr al Roig, un nucli fortificat de població mossàrab, tributari del districte de Lleida, on, segons els annals palatins d’al-Hakam II, l’any 969 es revoltà Abul-Ahwas al-Tudjibí, que comptà amb l’ajut del comte Unifred Bernat de Ribagorça, fins que la sedició fou controlada pel cadí de Lleida (975).
Castellonroi, documenta Castellon, va ser conquerit als musulmans pel vescomte Guerau I Ponç de Cabrera en el decurs de la campanya que el féu arribar fins a Pinyana i Ivars de Noguera, l’any 1092. En aquests primers anys val a dir que el topònim presenta un important problema d’homonímia amb Castelló de Farfanya, també integrat en el vescomtat, o amb altres possibles homòfons de la rodalia. D’acord amb això, sovint, les identificacions instrumentals s’han de basar en criteris geogràfics o en notícies retrospectives. Tal com assenyalà P.Sanaüja, Castellonroi és esmentat com a Castelló del Bisbe l’any 1204, car, de fet, l’actual topònim derivat Castillonis Rubei no apareix documentat fins el 1307. Certament, el penyal que domina el poble té unes grans gaies de color roig fort, més aviat vermell, que criden l’atenció des de lluny.
Dit això, s’infereix que es tracta del “castellum quod antiquitus dicitur Castellion” que l’any 1093 el vescomte Guerau I Ponç de Cabrera, després d’haver-lo conquerit als musulmans, lliurà al bisbe Ramon Dalmau de “cum monte in quo situm est castrum”, ensems amb una almúnia dita Alba. De fet, aquest prelat deixà en el seu testament, datat el 1094, a la canònica de Roda, l’honor de Castelló, Natjà i Baells. Fou voluntat de l’esmentat Guerau I Ponç de Cabrera llegar el castell Castellnou al seu fill Ponç I “per episcopum de Roda et cannonicis”, i en tinença de l’altre fill Ferrer Guerau (1311). D’aquesta manera la meitat dels dominis senyorials de Castellonroi constituïren en el vescomtat d’Àger l’anomenada honor de Roda.
Vers la meitat del segle XII el feu de Castelló era en poder de Guillem I d’Estopanyà, el qual el traspassà al seu fill Guillem II l’any 1172. Poc després, el 1174, Bernat d’Estopanyà acaptà el feu de Castelló de mans de Ponç III Guerau de Cabrera; n’era el castlà aleshores Ramon Gombau. Consta, d’altra banda, que Castellonem episcopi fou un dels castells que assetjà el rei Alfons I de Catalunya-Aragó en la lluita particular que mantingué amb el vescomte Ponç III Guerau de Cabrera l’any 1191.
Ja al segle XIII, el vescomte Guerau IV Ponç de Cabrera expressà la voluntat ferma en el seu testament de l’any 1204 de traspassar Castelló del Bisbe al monestir de Poblet, amb els seus termes, menys els que havia donat a Santa Maria de Sant Llorenç; aquest primer testament, però, no fou confirmat més endavant. A l’època moderna Castellonroi surt consignat com un poble de la baronia dels Anglesola, tot i que, pel que sembla, abans formà part integrant de la baronia de Castre. (JBP)
Al cim del turó al vessant del qual s’escampa la població es poden veure encara les ruïnes de l’antic castell, consistents en un parell de carreus lligats amb argamassa. Pels voltants hom ha trobat fragments de ceràmica grisa medieval. Cal dir que, per a molta gent de Castellonroi, el possible emplaçament del castell seria un altre punt aïllat, en una roca que té la serra cap a ponent, ja lluny del nucli primitiu, si bé avui encara domina les modernes cases de la localitat. L’existència d’un corral al peu septentrional d’aquesta roca ha pogut contribuir a aquella creença, la qual també ha pogut tenir un fonament real en el fet d’haver existit una torre complementària de defensa de la fortalesa principal. (JRG)