Resultats de la cerca

Monjo de Santes Creus, fou elegit abat el 1535 Fou dues vegades diputat eclesiàstic de la generalitat 1535-40 i 1543-54 En virtut del seu càrrec presidí les corts catalanes de Montsó diverses vegades Gaudí de l’amistat del rei Carles I, que l’autoritzà a obtenir cabals de la generalitat per a fer diverses obres a Santes Creus, com la galeria superior del palau reial i la decoració policromada del palau, la conclusió del claustre major del monestir i la construcció del pont de pedra sobre el Gaià El 1554 es retirà de la política

D’origen reial i fill d’un militar visigot, es féu monjo, fundà diversos monestirs —els més importants a Compludo Astorga i a San Pedro de Montes Bierzo— i l’impuls que donà al moviment monàstic arribà a alarmar l’exèrcit Es relacionà per carta amb altes personalitats del país i escriví una regla monàstica de molt prestigi Hom li ha atribuït també, indegudament, una Regula communis , obra d’un sínode d’abats posteriors a ell Recesvint el nomenà bisbe de Dume i al concili X de Toledo li confià la diòcesi de Braga La seva festa se celebra el 16 d'abril

Es tracta d’una eina pedagògica que tenia com a objectiu l’aprenentatge de les relacions entre els noms de les notes en notació alfabètica amb les síllabes de solmització ut-re-mi-fa-sol-la Tot i que no apareix en cap de les obres de Guido, diversos tractats l’atribueixen al monjo italià Fins al segle XIII apareix amb el nom de manus musicalis i en l’obra Musica practica 1482, de B Ramos de Pareja, consta amb el nom de manus Guidonis També ha estat anomenada ’mà harmònica' Fou utilitzada fins als segles XVII o XVIII

Monjo de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron Barcelona, a qui és falsament atribuïda la novella allegòrica  Espill de la vida religiosa , també coneguda amb el títol de  Desitjós , pel nom del seu protagonista —Desitjós— Hi ha molts indicis que permeten pensar en una autoria franciscana Segons Torres i Amat, es conservaven dos toms de temàtica espiritual d'aquest autor al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, avui no localitzats Bibliografia Valsalobre, P “De l’Spill de la vida religiosa al Desitjós Notes a una novella allegòrica del segle XVI” Caplletra , 31, 2001, p 11-23

Era monjo de Remiremont Lorena quan el papa Lleó IX el féu cardenal 1049 Home discutit i intelligent, intervingué activament en la política romana fou tramès a Espanya com a legat, per Alexandre II, el 1068 Reuní un concili a Girona 1068, on proposà el pla de reforma romana gregoriana Ha estat discutit si intervingué en l’obra dels Usatges Després anà a Aragó, on aconseguí que Sanç III Ramires es lliurés personalment a la Santa Seu i li confiés també els monestirs més importants del regne El papa Gregori VII el tornà a trametre com a legat a Espanya 1079

Fou deixeble de Marià Vera i de Josep M Úbeda Sacerdot, fou organista a Salamanca 1872 i a Covadonga 1872-75 i mestre de capella de les catedrals d’Àvila 1875, Valladolid 1876 i València 1877-88, any que entrà de monjo a Montserrat Al final del 1889 fou nomenat director de l’ escolania , que reformà en profunditat, i establí les bases de l’escolania actual Amplià el repertori montserratí amb els polifonistes del segle XVI i amb els compositors clàssics i contemporanis Transcriví una sèrie de composicions de Joan Baptista Comes i feu unes 130 composicions religioses, d’un valor…

D’origen dubtós, ha estat identificat com el monjo Grigorij Otrep'ev Serví el rei Segimon III de Polònia, que l’utilitzà en els seus projectes russos Aprofitant el desordre intern de Rússia, Demetri, sostingut per un exèrcit de polonesos, cosacs i nobles, usurpà la identitat i la corona de l’hereu d’Ivan el Terrible, Demetri Ivanovič, mort el 1591 Fou derrotat per Borís Godunov 1605, però a la mort d’aquest fou proclamat tsar La seva indiferència pels costums nacionals, el seu catolicisme, els seus lligams amb Polònia i els seus excessos el feren molt impopular Morí assassinat

Utilitzà el nom llatinitzat de Joanis Aubrius Monjo exclaustrat, viatjà per Orient, on anà a convertir infidels Fou metge ordinari del rei de França Professà un lullisme exaltat És autor de l’apologia Mirabilia mirabilium maxime admirandarum doctoris archangelici sancti Raymundi Lulli París, 1645, d’una traducció francesa del Llibre d’amic e amat Le triomphe de l’amour et l’eschelle de la gloire i, sobretot, d’un tractat de medicina amb una gran influència lulliana Le triomphe de l’archée et la merveille du monde París, 1660, que conegué, almenys, cinc edicions i fou traduït a…

El nom prové d’un antic palau comtal, documentat des del 897, que cedí a Ripoll el comte Sunyer el 943 Recuperat per Ripoll després d’un quant temps d’usurpació 1089, fou erigit en pabordia regida per un monjo, amb un clergue i alguns donats Pràcticament era un lloc d’hostalatge dels monjos ripollesos en el seu camí a Barcelona El paborde d’Osona o de Palau administrava els béns ripollesos d’Osona i d’una part del Bages Els darrers segles tenia un palau i una capella propis, prop del monestir de Ripoll, dits la Pabordia de Palau El càrrec i l’administració s’extingiren el 1835

El 868 es fusionà amb l’abadia de les Maleses, de la qual se separà abans de la fi del segle X, quan ja havia caigut en mans dels comtes de Pallars, els quals el 1010 li restituïren els béns davant el bisbe Ermengol Entre el 1040 i el 1075 els comtes l’encomanaren al bisbe d’Urgell, i el 1100 fou unida a Gerri, de la qual romangué ja sempre filial El 1312 el seu cap s’intitulava encara abat, però la comunitat era només de 4 preveres Continuà amb aquest caire secular dos segles més, regida per un prior, monjo de Gerri Gairebé no n'hi ha cap resta