Resultats de la cerca

Deixeble de Josep Vicens Xaxu , estudià clarinet amb Porrini, a Barcelona Fou tenora més de vint anys a la cobla La Principal, de la Bisbal El 1923 fundà la Cobla Barcelona més tard Cobla Barcelona Albert Martí Popularitzà les sardanes de Juli Garreta

Es formà a la Royal Academy Estudià l’Alhambra de Granada, i més tard fou un dels capdavanters de la construcció prefabricada en metall Teòric influent The Grammar of Ornament , 1856, hom l’ha considerat una de les fonts de l’Art Nouveau

Li ha estat atribuïda la traïció de la causa carlina en les converses de l’Hostal de la Corda 1875, pel fet que conservà el grau de coronel a l’exèrcit alfonsí i que fou, més tard, cap de la policia de Madrid

D’origen bíblic, era ja un himne matinal de la pregària jueva i fou aviat introduït a la litúrgia cristiana Més tard s VI hom hi afegí el versicle Benedictus qui venit in nomine Domini ‘Beneït el qui ve en nom del Senyor’

Fou professor a Munic Estudiós, primer, de teologia i de ciències naturals, s’especialitzà més tard en geografia econòmica Escriví Die Verkehrswege im Dienste des Welthandels ‘Les vies del tràfic al servei del comerç mundial’, 1880 i Historische Geographie ‘Geografia històrica’, 1904

El 1601 començà a construir la casa de la ciutat de Reus, ajudat poc més tard per Antoni Mas L’obra, acabada el 1603, és considerada pels seus frontons enrotllats en volutes la primera construcció amb elements barrocs de l’art català

El 1587, a Sidamon Segrià, s’apoderà, amb la seva quadrilla, d’una tramesa de moneda que Felip II feia dur a Gènova per Catalunya Més tard intentà un cop semblant a Almacelles Segrià Morí en la defensa del castell d’Arsèguel

El seu territori fou adquirit pel monestir de Sant Joan de les Abadesses el 992 i més tard formà, amb la Coma de Senar, les Vernedes i altres terres veïnes, una batllia de la sagristia de Sant Joan, radicada al mas Anglada del Sanarús

Vers el 1150 passà als landgravis de Turíngia, i fou la residència d’una branca de la línia ernestina de la casa ducal de Saxònia Més tard 1644 pertangué a la branca dels ducs de Saxònia-Weimar, que esdevingueren 1741 ducs de Saxònia-Weimar-Eisenach

El 1548, per donació, passà als Lladró de Vilanova, barons de Castella, i més tard als Mendoza, ducs de l’Infantado, als Zúñiga, ducs de Béjar, i als comtes d’Albatera Finalment, el 1737, per una concòrdia, passà als Rabassa de Perellós, marquesos de Dosaigües